Reines, bruixes i altres...

Amunt, avall, entrada, sortida, salutació, (amb la mà plana, els dits lleugerament junts, suau, no a sacsejades brusques com si aturéssim un taxi), signatura (amb R de rei i R de reina, es veu que és el cognom). Avall, amunt, al cotxe, a fora, entrada, sortida, salutació. Catifa vermella a tot arreu. Presumpte trencament del protocol que, en realitat, és una part essencial del protocol, la que els converteix en “senzills”, “propers a la gent del carrer, etc, etc...” Més salutació. Reunió de treball 1, reunió de treball 2. Dinar. Què deuen dinar? Un menú pirinenc? Mengen? Beure, no, ella no ha tastat la copa, de fet, no s’ha tret ni la mascareta per al brindis.
Titulars, fotos, més titulars, més fotos. Tot ràpid, obvi. Buit? Alguna referència a ajuda en la relació amb la UE, algun titular sobre col·laboració, sobre reconeixement i visibilitat internacional... La resta, obvietat rere obvietat i parafernàlia.
Crítiques, polèmiques, aplaudiments, adulació, “Viva el Rei, viva la Reina!” cantaven els escolars més petits.
Policies amunt i avall, homes de negre, encarregades de protocol, fotògrafs mudats, cotxes i furgonetes negres. La matrícula del seu cotxe no té números, té una corona daurada. Helicòpters Puma, policies amb prismàtics i armes llargues als teulats –sembla un videojoc. Distrets.
El vestuari d’elles (el d’ells és negre i prou) serà el tema de les revistes del cor que segueixen la comitiva. El primer dia taló alt, el segon totes planes, el primer dia un estilisme més sofisticat, el segon senzillesa campechana; totes igual. Deuen enviar una carta amb l’alçada del taló i l’estil del dia? Ja ha passat, ja està.
Sort que la resta de dones mortals serveixen per a alguna cosa més que per lluir estilismes. Algunes fins i tot per donar noms a carrers i places. 
Després del 8-M un col·lectiu de la Seu demana més dones a les plaques de la ciutat. Posar i treure noms, o estàtues, als carrers és una ocupació humana que sovint provoca polèmiques i batalles. Tothom vol escriure la història, tenir els seus herois i heroïnes. La història, el relat, és material delicat, i gens neutral ni objectiu. 
El comitè 8-M proposa tres noms, el més cridaner dels quals és el de Jerònima Ribota, la Carbacera, nascuda a Andorra la Vella i morta a la Seu, condemnada per bruixa. 
El Marc Giró que porto dins després de veure la visita reial, primer s’exclama del poc glamur d’una bruixa de nom poc refinat donant protagonisme a un carrer, però després fa certa gràcia que una bruixa contraresti una mica la quantitat de monges i santes que ocupen plaques de carrers. De fet, a part d’alguna escriptora, les monges i les santes són importants dins el petit col·lectiu de dones normalment homenatjades: Santa Joana de Lestonnac, Anna Maria Janer.... 
Carrer de la Carbacera, de la bruixa Carbacera… No sona malament. Vaig a consultar la web de Pau Castells a la pàgina del ministeri de Cultura terradebruixes. A veure si era molt dolenta. O la revista Sàpiens d’aquest mes amb un dossier central dedicat a les bruixes.