L’Angelus Novus, l’àngel pintat per Paul Klee que Walter Benjamin emprà com a imatge central de les seves Tesis sobre la filosofia de la història. Un àngel que mira enrere mentre avança d’esquenes al futur. I l’àngel mira el passat, un cúmul de ruïnes que s’eleva com un huracà. D’aquí els ulls esbatanats de l’àngel: contempla la història arrossegat pel vent que l’empeny al cec esdevenir. La imatge la fa servir també José Carlos Llop, l’escriptor mallorquí que fa de la memòria la seva matèria literària i que a Reyes de Alejandría parla d’aquella edat daurada que són els anys entre els disset i la vintena, i que en el seu cas va viure a mitjans de la dècada dels setanta del segle XX en dues ciutats de les que va formar part de la seva transformació: Palma i Barcelona. 
Aquells temps eren bons temps. N’hem sentit multitud de cròniques, però aquesta és la seva. Llop fou bohemi irredempt, prop dels hippies i ben bé un dandi, prop de l’ebullició ramblesca de Sisa a Riba i a Ocaña. Fill de militar, estudiant de Dret a la facultat de la Diagonal, poeta i melòman, el recorregut i el color dels dies i les ciutats que el veien créixer és part substancial del viatge a què ens convida el protagonista del que és, tal com declara l’autor en tot moment, una novel·la. Però és que a la novel·la trobem la Palma i la Barcelona que van desaparèixer poc després que el mateix narrador esdevingués un adult responsable i cerqués refugi en ocupacions relacionades amb aquelles passions inicials desenvolupades a tot drap durant l’edat daurada d’ambdós: la de l’individu i la de les ciutats. 
La literatura de la memòria té aquest valor, confronta l’autor i aquest ens confronta a la nostra memòria i a les ciutats en les que vam regnar en la nostra pròpia edat daurada. Ens convida a contemplar allò que en queda, a pensar en coetanis i contemporanis que van compartir aquell regne amb nosaltres i a contemplar les ruïnes de les ciutats viscudes. El judici és sever, en el seu cas. Acostuma a ser-ho quan contemplem els paisatges dels quals vam sentir la música i la poesia.
Dir que l’obra de Llop no és elegíaca potser no és del tot correcte. El seu narrador no se n’amaga i els passatges abunden, sobretot quan parlen de l’amor i de l’amistat. Però no és pas nostàlgica, jutja els excessos d’aleshores, en tots els aspectes, així com les carències d’un període viu però de protagonistes desorientats. Aquest judici no el pot fer sinó des de l’experiència fidel a la passió, però experiència que el temps reposa i fa sàvia, des de la poesia, la música i l’amor. Identifica perfectament quan aquell món queia i quan va caure definitivament i ho enllaça amb allò que, a posteriori, considera símptomes i que ja en viure’ls dringaven a l’oïda atenta. Naturalment, això és una novel·la, i una novel·la de la memòria, però ja sabem que a les novel·les hi caben mons i, en aquest cas, tota una època.