Reivindica per a tu la possessió del temps!

“Tot perdut, noi!” Aquesta és una de les frases típiques que més utilitza el meu pare, home experimentat en anys, quan les coses no anaven bé o ja no hi havia res a fer. Frase senzilla i demolidora i d’una riquesa absoluta.  

 

Avui dia vivim en un món que està governat, despòticament, per la pressa. Fixeu-vos-hi bé: tenim trens d’alta velocitat, l’Internet ha de ser d’alta velocitat, els cotxes i les motos que han d’anar a alta velocitat; i, per descomptat... ens floreixen ximples també a alta velocitat. Esperar a demà, sembla quelcom antagònic amb nosaltres mateixos. Tothom ho vol tot per ahir. Esperar a demà ja no existeix, o si més no, gairebé ningú està disposat a fer-ho. Per què perdre el temps, oi? Si tots tenim tantes coses a fer i de tan vital importància, o no.

 

Aquesta maleïda pressa que s’ha instal·lat a les nostres vides és una de les principals causes de malalties del nostre temps i enemiga de la nostra memòria, i per tant, mare de l’oblit. No tenim temps per a res. Tenim pressa.

 

I mentre accelerem el nostre futur incert, anem oblidant l’ahir. A ningú no li interessa què va passar abans. Per què perdre temps amb foteses passades si podem anar repetint errors ancestrals? Això sí, a alta velocitat.

 

Per exemple, a Barcelona tenien el tramvia, el qual van treure, per tornar-lo a posar. Teníem trens per les comarques veïnes, que van anul·lar, per tornar-los a posar. I on no els han tornat a posar, la gent somnia que un dia ho facin. I així... infinitat d’errors repetits, una vegada rere l’altra, i tot plegat per no deturar-nos a pensar.

 

Un es lleva al matí amb pressa, per anar a treballar, que fem tard. Pressa per portar els nens a l’escola, pressa per anar a dinar –si se’n pot dir dinar del que moltes vegades mengem– pressa per tornar a treballar, pressa per arribar a casa a sopar i pressa per tornar a començar... Fins a arribar al cap de setmana, en el qual, aquesta pressa augmentarà considerablement, pel fet de voler fer de pressa tot allò que no hem pogut fer per la pressa durant la setmana. Fabulós, aquest gloriós, el cercle viciós. Això em recorda aquells nens de l’escola que estudiaven la nit abans de l’examen per poder aprendre en unes hores el que haurien hagut de fer al llarg de tot el mes.

 

Doncs bé, aquesta pressa amnèsica i imposada fa que no tinguem temps ni per recordar, ni per gaudir, ni per badar i ni per pensar. Badar... quina paraula més bonica. Quant de temps fa que vostè no bada? Per trencar amb aquest mal vici, el millor que podríem fer és apagar el mòbil, anar a un lloc on no ens conegui ningú, demanar un vermut i llegir un bon llibre. No patiu, els altres sobreviuran sense nosaltres, no som tan importants. I si no ho fan serà perquè els havia arribat l’hora. Perquè cal recordar que viurem només una vegada (encara que siguem budistes) i és millor que ens adonem d’això ara que no pas quan ja sigui massa tard. El temps és limitat i insegur i no hi ha garantia de res ni dret a cap reclamació. Així que ja ho saben... vostès mateixos.

 

Sèneca, en les seves famoses Cartes a Lucil·li, ja de bon començament, en la primera estrofa de la primera carta del primer llibre –i no és un fet casual– escrivia això: “Fes-ho així, estimat Lucil·li: reivindica per a tu mateix la possessió del temps. I aquest, que fins ara et prenien i et sostreien o senzillament se t’escapava, recupera’l i aprofita’l. Adona’t que és tal com t’ho escric: certes hores ens són arrabassades, certes altres ens són sostretes i certes altres se’ns escapen. Però la pèrdua més valuosa és la que prové de la nostra negligència.”

 

Amb aquest escrit he volgut recordar-vos Sèneca –que ja no hi és– no pas perquè sigueu més cultes, sinó per fer-vos embadalir una estona, perquè perdeu el temps i us adoneu que no passa res per fer-ho. I potser, fins i tot, us sentireu millor. Si no és així, ja em perdonareu.

 

Moltes gràcies per llegir-me, i carpe diem.