He rellegit una entrevista que El País dedicava fa uns mesos al gran Noam Chomsky i en la qual el filòsof (entre tants altres títols) raonava sobre la confiança que els ciutadans dels països més desenvolupats atribuïm als fets.
Segons Chomsky, estem tan envoltats de superficialitat, informacions tendencioses, discursos buits de contingut i notícies falses, que hem perdut la confiança en el que llegim i en el que ens diuen. I més encara si la informació prové de l’Estat. Aquesta entitat misteriosa contra la qual el ciutadà se sent obligat a sentir-se en oposició! Encara segons Chomsky, la sensació que l’Estat vetlla i obra únicament pels seus interessos i que els ciutadans ens hem d’espavilar com puguem impera en moltes societats occidentals i ens fa ser gent malfiada! Ens diu també que aquesta situació ens acaba fent desconfiar dels fets. Malgrat siguin observables, es trobin documentats i els puguem contrastar, ens provoquen desconfiança perquè ja no sabem discernir entre els fets, la ficció i les cortines de fum...
Afegiria a l’anàlisi del Sr. Chomsky (i espero que disculpi el meu atreviment), que també ens malfiem dels arguments. Quan algú argumenta a favor d’una idea ens sona a excusa o a justificació i quan els arguments són en contra, ens fan pensar en una voluntat de descrèdit o de confusió. Llavors, si deixem de considerar els fets i els arguments, què ens queda per segregar la informació superficial, tendenciosa o falsa de la informació ben fonamentada, objectiva i real? Doncs no ens queda gran cosa... I correm el risc de donar més rellevància a la informació superficial perquè sol ser més impactant i menys cansada de llegir, fet que ja convé a les nostres ments àvides de continguts de digestió fàcil.
Fa tres setmanes escrivia aquí mateix que calia reivindicar el context de les informacions, situar-les en el quan i en el com per entendre-les, i més encara quan s’apropen setmanes de campanya electoral, on la quantitat d’informació que rebrem serà difícil de pair. Es farà difícil destriar entre les propostes realitzables de les que es quedaran al calaix de les bones intencions, destriar entre certa superficialitat i una proposta ben argumentada.
Una bona amiga em deia que quan era petita va dedicar una llarga temporada a preguntar constantment el perquè de tot el que la rodejava. Els pares podien explicar-li gairebé tot i quan es quedaven sense arguments sentenciaven amb un “perquè ho dic jo! I punt!”. Potser si féssim més preguntes rebríem més respostes! Reclamant el context, els fets i els arguments, potser entendrem tot el que ens rodeja i tot el que ens proposen...