Deia Enric Fuster, amic, veí i comptable del detectiu Pepe Carvalho i del seu creador, Manuel Vázquez Montalbán, que "La nostàlgia és un error gramatical: és posar el passat en el lloc del present." Ho deia a la novel·la Tatuaje (1974). Possiblement, la nostàlgia és un error gramatical, però us he de confessar que estic exercitant la nostàlgia per duplicat.
Estic rellegint les novel·les carvalhianes una darrere l’altra  i, amb dolçor tristona, recordo el moment que les vaig descobrir de la mà del meu amic Ferran Esteve. Era el final del segle passat, tenia vint anys i vivia a la ciutat que més he estimat, Barcelona. La que "s'ha convertit en una ciutat que es mira al mirall i no es reconeix, perquè ha decidit agradar més als turistes que als seus propis fills". La frase és del 93, la diu un detectiu exmilitant comunista i exagent de la CIA en la investigació de Sabotaje Olímpico i la podríem subscriure ara des de qualsevol lloc d’Europa. La meva feliç etapa d’estudiant a Barcelona va transcórrer molt a prop del barri Xino, el que “ja no és un lloc, és un record que fa olor de pixum i nostàlgia." De fet, una de les meves residències era a pocs metres de la plaça del Padró, on va viure l’escriptor. Un Xino que va passar a dir-se Raval i s’estava omplint de bars de moderns, despatxos d’arquitectura hipsters i de monopatinadors que lliscaven sobre el ciment que havien posat per suturar les ferides que les excavadores havien infligit a l’antic barri.
Enyoro la ciutat i enyoro el moment que vaig descobrir algú que enyorava la mateixa ciutat en un altre moment de la història. La doble tombarella mortal de la nostàlgia gràcies a la màgia de l’exercici de la relectura que he de reconèixer que, darrerament, gaudeixo més que el de la lectura.
El cinisme d’algú que ha vist la vida des dels dos pols i la lucidesa de Montalban són prou esquers per atrapar-te. Compartir el gust per les distraccions burgeses, però sense perdre consciència del que ets i d’on vens m’ha ajudat a transitar per la vida. Perquè "menjar és una forma d'autodefensa". La gastronomia com a forma de cultura per amagar la barbàrie de l’assassinat d’éssers vius, aprendre a gaudir de la cultura mentre sents el discurs pesadíssim de “molt d’esquerres, però bé que t’agrada un bon malta.”
Andorra també apareix a les novel·les com a personatge secundari dins l’imaginari espanyol. Diu del nostre país que “Andorra era llavors el supermercat espiritual d'una Espanya en blanc i negre; s'hi anava a buscar formatge, sucre i una llibertat que cabia en el maleter d'un cotxe". Anys més tard, que "Andorra és aquest lloc on els diners descansen de la fatiga d'haver estat guanyats amb poc esforç." Un canvi de percepció de l’any 74 al 96 si més no interessant.
La nostàlgia és un error gramatical, però donaria qualsevol cosa per poder llegir la columna del Montalban del País i saber que n’opina del món aquest dilluns.