Les relíquies, dins de la tradició catòlica, són restes corporals de Sants o objectes associats amb ells que es veneren per la seva connexió directa amb el sagrat. Aquestes han estat objecte de devoció des dels primers segles del cristianisme, jugant un paper fonamental en la vida religiosa i espiritual de molts fidels. A Andorra, com en altres indrets de la cristiandat, les relíquies han estat centrals en la pràctica devocional dels fidels.
Les relíquies es classifiquen habitualment en tres categories: de primera, de segona i de tercera. Les relíquies de primera classe inclouen parts del cos d’un Sant, com ara ossos, sang o cabells. Les de segona són objectes que el Sant va utilitzar o amb els quals va tenir contacte directe durant la seva vida, com ara vestits o instruments de martiri. Finalment, les relíquies de tercera classe són objectes que han tocat una relíquia de primera o segona classe.
La importància d’aquestes relíquies rau en la creença que la presència física d’un Sant, encara que sigui només una petita part del seu cos o un objecte que hagi tocat, manté la seva santedat i pot actuar com a intermediari de gràcies divines. Per als fidels, venerar una relíquia és una manera d’apropar-se a Déu a través de la mediació del Sant, establint una connexió més tangible amb la divinitat.
A casa nostra, es veneren les relíquies des de temps immemorial. De fet, cap església podria ser consagrada sense que al seu altar no n’hi hagués una. Les bases dels altars d’aquella època tenien una cavitat anomenada reconditori i dins d’aquest es dipositava una caixeta de fusta (o també podia ser una ampolleta) anomenada lipsanoteca, i dins d’aquesta hi anaven les relíquies així com l’acta de consagració. Un exemple molt clar el podeu veure avui en dia, amb la lipsanoteca de Sant Romà de les Bons, conservada a l’Espai Columba de Santa Coloma. Aquesta pràctica simbolitza la comunió i la unió de l’església local amb els Sants i amb els màrtirs de tota la cristiandat.
Com que es necessitava un gran nombre de relíquies, durant bona part de l’edat mitjana, va haver-hi una proliferació de falses relíquies i de mercats negres on es venien ossos d’animals i també d’humans com a autèntics. Per tal de combatre aquest fet, l’Església va establir una sèrie de normes molt estrictes per a la seva autenticació i conservació.
A Andorra, les relíquies han estat custodiades amb gran zel, passant de generació en generació com a tresors sagrats i no només a les esglésies; les cases més benestants també en tenien, per exemple al museu Casa d’Areny-Plandolit a Ordino, encara es pot veure un calendari-reliquiari amb nombroses relíquies, destacant-ne entre totes, una dent de Sant Vital. També a Ordino, però en aquest cas a casa Rossell, s’ha conservat vàries relíquies o escapularis de butxaca. De les relíquies conservades al país, podríem destacar-ne les de Sant Julià de Lòria: una de Sant Julià i l’altra de Sant Sebastià, les quals s’exposen per a la seva veneració els dies 7 i 20 de gener, coincidint amb la seva festivitat. Però si aquell dia no podeu anar-hi a missa a Laurèdia, no patiu, ja que les tenen exposades a la sagristia. A Sant Esteve d’Andorra la Vella, també en conserven dos, en aquest cas del protomàrtir Sant Esteve i de Santa Llúcia, i finalment a Meritxell es conserva una relíquia de Santa Germana, que podeu contemplar al santuari antic.
Encara que ens semblin d’una altra època, el fet és que les relíquies continuen sent una part ben viva de la vida religiosa dels devots, oferint als fidels una connexió tangible amb el sagrat i servint com a símbols de la fe i la devoció. A través de la seva veneració, les relíquies no només ens connecten amb el passat, sinó que també ens ofereixen una manera de viure la fe en el present, mantenint viva la tradició de la santedat en la vida quotidiana. En definitiva, les relíquies representen la pervivència de la fe i el culte en una regió marcada per la seva història i devoció profunda tal com és el nostre país.