Rellotges tous i relativitat

L’alarma del mòbil, una de tantes, sonava per recordar-me que s’apropava la data de publicació del nou article, aquest que comenceu a llegir, i m’adonava de quantes coses arriben a passar entre un article i un altre. És més o menys un mes en el qual han succeït un munt de fets que es mereixen per si sols un text, però només farem un breu balanç. 
Mirant la pluja que cau per la finestra veig que potser sí que tenen raó els meteoròlegs quan diuen que torna el temps d’hivern. I és que en un mes hem passat de l’hivern més cru a una primavera avançada per tornar a l’hivern. Fins i tot el temps, el que fa però també el que passa, ens adverteix que no podem donar res per segur o definitiu en aquest món. També hem assistit, atònits, als terribles terratrèmols de Síria i Turquia. Sempre plou sobre mullat en aquestes coses. No en tenien prou amb la guerra civil que ara els toca el rebre de nou amb el moviment de la placa d’Anatòlia. Per sort, ho hem vist des de la distància i, malgrat les doloroses imatges, ens reconforta saber-nos lluny d’una zona tan inestable com aquella. Sentiment de seguretat. De falsa i relativa seguretat perquè, fa dos dies, un moviment tel·lúric amb epicentre a Os de Civís, ben a prop de casa, es va fer sentir de valent. I tampoc fa tant temps que vam sentir l’anterior. 
I què me’n dieu de la guerra a Ucraïna? Un any ja d’aquella invasió que havia de durar unes setmanes a tot estirar. Un any en què hem normalitzat l’espai que hi dediquen als telenotícies. Un any en què hem vist com a Rússia ben poca cosa ha canviat i es confirma que es tracta d’una dictadura democràticament elegida. Un any en què el boig megalòman de torn té el tupè de dir que la guerra, o “operació militar especial”, com li agrada dir-li’n a ell, la va començar Occident i que ell no ha fet més que intervenir per aturar-la. Una vergonya que dura des de fa dotze mesos i que demostra que la humanitat és capaç d’indignar-se, d’empatitzar, de reaccionar, d’assumir, de normalitzar i de resignar-se en un breu lapse de temps.
I tal dia farà un any, mai més ben dit. Qui n’acaba de fer 91 és el meu pare. Ell sí que deu ser ben conscient de com és de relatiu i efímer tot el que t’envolta i succeeix al teu voltant. Ha vist com passaven per sobre de casa els avions de la Guerra Civil espanyola i de la II Guerra Mundial, ha viscut en guerra freda i amb les tensions que s’hi derivaven. Ha vist com queia el Mur de Berlín i tot allò acabava més o menys definitivament amb la creació de la Unió Europea, en la qual ara Andorra vol encaixar. Ha vist, sent testimoni directe i a llarg termini, com el clima ha anat canviant per culpa de tota aquella modernitat que ell també ha anat adoptant. Ha presenciat molts episodis que en aquell moment semblaven el final d’alguna cosa o de la humanitat fins i tot. És, en definitiva, testimoni d’una història recent canviant i efímera. Sempre he pensat que no deu ser evident d’assumir tants canvis en una vida, però el miro a ell i m’adono que potser no et queda una altra.
Però tornant a aspectes menys transcendentals, també durant aquest mes, el cap de Govern ha dissolt el Consell General. Una multitud de llistes territorials i nacionals han inundat les pàgines de la premsa. Partits nous amb idees noves que mesuraran el que pesen o el que poden arribar a pesar, candidats no tan nous que ja es veuen de ministres guanyin o no les seves llistes, candidats que haurien perdut momentàniament les seves feines per poder ser candidats, aliances que ens apropen al passat, d’altres que ens projecten al futur… Assistim cada quatre anys al tradicional ball de noms. Fins i tot, de carambola, torna a aparèixer el meu. Torno al Comú com a conseller, set anys després, rellevant la companya de Desperta Laurèdia, que serà ara candidata. 
Ja Dalí i els seus rellotges tous o Einstein amb la seva relativitat van entendre com funcionava tot aquest circ de la vida. I és que el temps, implacable, s’estira i s’arronsa alterant-nos la percepció de les coses.