Remi 5 i Chanel 5
La Remi m’espera al Centre Júlia. Anem a prendre un cafè i no puc evitar un somriure en veure com ha canviat tot plegat des d’aquella primera i petita botiga de la Júlia. Al fons ja no hi és ella, pentinant, sinó tot un Lounge Bar (free Wi Fi)! Seiem a una taula i fem memòria plegades amb l’enyorança al costat. Repassem el barri que vam compartir durant uns anys: la senyora Júlia; el seu marit, el Pere; el Tonet i l’Hermínia del Palau dels Licors (era una botiga petita però per a mi era un autèntic palau gastronòmic), la Maria Baró de la botiga de tabacs, el Vicens i la Conxita, l’Enriqueta del París Costura, la Maria del Bar Central... Cal centrar-nos.
Fa 80 anys, avinguda Carlemany amunt, la Júlia Bonet tenia una perruqueria. Aquells no eren bons anys per guanyar-se la vida, i va mirar d’afegir un diguem-ne complement al negoci. Sovint marxava a Tolosa, tant li feia els entrebancs que es trobaria, el temps que faria ni com seria la tornada. D’una cosa estava ben segura, que arribaria ben carregada de pintallavis, laca d’ungles, colònies, etc.
Fa 50 anys, el 15 d’octubre del 1969, la Remi va començar a treballar a la primera perfumeria Júlia. Tenia 19 anys i era la dependenta número 5. Li pagaven 2.000 pessetes, una fortuna!
Treballaven molt, els caps de setmana no tenien horari. De vegades tancaven a les dotze tocades... Era una altra manera de fer. Quan venia una clienta –llavors compraven més dones que homes– es deixava tot i se l’atenia i se l’escoltava. Sí, sí, perquè en moltes ocasions tenien ganes de desfogar-se i buidaven el pap i jo... escoltava. Em semblava que marxaven més alleugerides, i evidentment més guapes! Crec que una mica d’empatia sempre va bé en aquest món de la bellesa. Quan ve a comprar alguna clienta de fa temps, la mires i veus la imatge del perfum, de la crema, i del pintallavis que s’endurà. Per cert, li pregunto encuriosida quina ha estat la quantitat màxima que ha venut a un sol client: 8.000.000 de pessetes del segle passat! (ho escric en números perquè fa més impressió).
Li pregunto per la senyora Júlia i a la Remi se li esquerda la veu i dos llagrimots brollen dels seus ulls. D’una manotada agafa un tovalló de paper del dispensador que hi ha sobre la taula i se les eixuga. Quan es calma em confessa que a la Júlia la va estimar més que a una mare. Capcota, juga amb el tovalló mullat recordant-la. Recorda tantes coses d’ella! Li demano que me’n conti una i li costa triar. Una vegada –diu– va venir una noia a treballar a la botiga, i al cap d’uns dies la senyora Júlia em va comentar que era una mica despistada aquella nova dependenta. Finalment ens vam adonar que patia sordesa i la senyora Júlia va dir que no hi havia cap problema, que ella s’encarregava que la veiés un especialista. Tot va anar molt bé i la noia, agraïda, als set mesos li va portar els diners que havia pagat al metge, però la senyora Júlia no els va voler agafar. La senyora Júlia era així. És la primera vegada que ho conto. És hora d’acabar. Algun client reclama la Remi, i el primer és el primer.
La Remi s’aixeca i se’n va a poc a poc deixant aquella fragància de dona contenta, de dona agraïda, de dona sàvia. Des de llavors centenars de dependents han anat oferint els productes de bellesa de les perfumeries Júlia, però ella encara no té cap voluntat de deixar de fer-ho.