Renascut festival de jazz d’Escaldes-Engordany

El recuperat Festival internacional de jazz d’Escaldes-Engordany sembla que no ha començat amb bon peu. Poc públic, en general, i una rebaixa del preu dels tiquets a correcuita per mirar de fer més atractiva l’entrada. El concert de John Scofield, cancel·lat per problemes en el vol del grup, l’esperava amb candeletes; ara he de recuperar el que en vaig pagar, ja que vaig ser dels primers a comprar entrades per a aquesta actuació a través de la web. És evident que aquesta represa del festival de jazz ha tingut algun entrebanc i ara veurem si els organitzadors tenen el coratge de tornar-hi l’any que ve. A priori han dit que sí, i tant de bo sigui així, ja que entre els aficionats al jazz del país el cartell del festival ha aixecat una gran expectació. En el meu entorn, sobretot, el concert dels Uberjam de Scofield i Bokanté de Michael League. També els habituals del jazz del país desitgen que el festival reneixi de les seves cendres; l’altre dia era a la plaça Coprínceps parlant amb dos veterans seguidors del gènere i del festival des del seu començament, mentre escoltàvem el jazz a la fresca. Era fàcil veure la passió, com els ulls se’ls il·luminaven parlant d’antigues edicions, anècdotes que donarien per escriure un anhelat llibre sobre els intríngulis d’aquella primera etapa del festival de jazz d’Escaldes-Engordany, els meus ulls, oberts com plats pels noms dels protagonistes que desfilaven en les històries que m’explicaven; Archie Sheep, Percy Heath, Tete Montoliu.

Molts encara no sabem les raons per les quals el festival de jazz va deixar de celebrar-se, just en un moment en què estava consolidat pel que fa a públic. Potser feia olor de vell en una parròquia que tenia ànsies de modernor, especulo. La veritat és que, just quan vaig poder, per edat, començar a freqüentar els bons locals de música que teníem al país –de fet estic parlant en plural però em vull referir a l’Àngel Blau–, va ser quan va iniciar la fatal davallada; l’Àngel Blau va perdre la seva essència jazzística i el festival va durar quatre dies. De fet només vaig poder gaudir les darreres edicions; coses de l’edat, no es pot ser tan jove.
Sigui com sigui, demano, no en nom meu sinó en el de molta gent amb qui he parlat aquests dies, que el Comú d’Escaldes-Engordany no defalleixi aquest cop i que continuï amb l’organització d’aquest festival de jazz, i que l’any que ve ho torni a intentar amb una altra edició amb la mateixa qualitat, altíssima, que ha tingut el cartell d’aquest any. Probablement la inèrcia d’aquella primera etapa s’ha perdut, però ara cal agafar una nova embranzida. Potser si l’anuncien amb una mica més d’antelació, la gent podrà organitzar la seva agenda per quedar-se a Andorra o pujar expressament per veure el desitjat renaixement del nostre festival de jazz.
Moltes gràcies per recuperar el Festival internacional de jazz d’Escaldes-Engordany, i en­davant.