Cada cop més disposem d’evidències més sòlides de les fatals conseqüències que la desigualtat té per a l’economia, el funcionament del sistema polític i la salut dels ciutadans, com també de la dificultat de donar resposta a l’aparentment imparable procés d’augment de les desigualtats. Fins ara la forma amb què hem entès la política de reducció de les desigualtats era relativament senzilla: el mercat reparteix de forma desigual ingressos entre els individus en funció de les seves aportacions de capital i treball al procés productiu i, després, l’Estat, mitjançant un sistema d’impostos i de repartiment de béns i transferències, redistribueix part d’aquests ingressos entre els individus.
La seguretat que ha procurat l’Estat del benestar s’ha sustentat en una política econòmica que garantia la plena ocupació, i de l’altra, en un sistema de protecció que s’activava en situacions prèviament definides, com l’atur, la incapacitat per treballar, la vellesa, la viduïtat, la malaltia o la pobresa. El problema principal és que el primer d’aquests dispositius sembla que ja no és viable, i el segon és insuficient per garantir aquest objectiu.
Per fer-hi front és necessari un replantejament de conceptes, instruments i mètodes d’intervenció en el disseny i implementació de les polítiques socials, i és en aquest context que en el darrer congrés del Partit Socialdemòcrata d’Andorra es va aprovar una resolució per analitzar i avaluar una renda bàsica a Andorra.
L’objectiu principal de la renda bàsica consisteix a garantir a tota la població una renda de quantia suficient per satisfer les necessitats bàsiques. La proposta de la renda bàsica és una mesura que no només intenta combatre la pobresa i reduir la desigualtat, sinó que davant l’actual crisi econòmica, el nivell d’atur i la precarietat laboral, pot ser un reforç de l’Estat del benestar enfront dels reptes que ens planteja una societat en plena transformació i per fer front a les diverses situacions de vulnerabilitat social per a l’atenció de les quals no disposem dels recursos econòmics i materials necessaris.
En els últims anys la idea de la renda bàsica com un dret de ciutadania ha passat de ser una discussió acadèmica a ser una possibilitat real de política pública juntament amb altres propostes anomenades “igualitaristes” que combinen viabilitat i ambició redistributiva (Atkinson i Piketty). Aquestes aposten per polítiques de predistribució per combatre la desigualtat en la distribució primària de la renda; per gravar les grans concentracions de riquesa, eliminant privilegis fiscals regressius i combatent el frau; i per adoptar nous i millors procediments administratius prenent-se seriosament la transparència i la rendició de comptes.
En els propers mesos analitzarem la viabilitat de la proposta i els motius a favor i en contra: redueix la desigualtat i progressa en la garantia d’una vida digna per a tothom; simplifica el sistema i millora la gestió pública; empodera els treballadors; dóna major independència a la dona; ajuda els joves en el seu procés d’independència; engloba moltes de les actuals prestacions condicionades; integrada en el sistema fiscal, fa més transparent la redistribució de la renda, etc. I en contra: els costos de finançament; incentiu per al parasitisme; fiscalment regressiva perquè afavoreix igual rics i pobres; s’oposa al dret al treball; consolida la dualització de la població laboral; provoca que hi hagi treballs que no vulgui fer ningú i s’oposa al manteniment de l’Estat de benestar.
Es tracta d’una renovació de l’Estat del benestar cap a un grau de redistribució més elevat i transparent, una filosofia universalista que eviti les exclusions, una major individualització dels drets i prestacions i una menor dependència d’aquests drets respecte de la “plena ocupació” i de la “participació” de l’actual mercat laboral. Una anàlisi apassionant i una bona forma d’encetar el 2017.
