L’eufòria externalitzadora s’ha apoderat de les administracions del país. Algunes decisions ja fermes i d’altres encara en estudi. La darrera afecta un servei tan sensible com l’atenció domiciliària, que es vol ampliar. Des del Govern s’ha reconegut que es planteja contractar una empresa perquè se’n faci càrrec. El ministre insisteix a remarcar que això encara només és una opció. Una opció que per molt que ens l’endolcin li coneixem ben bé els seus efectes col·laterals. Abocar diners públics a negocis privats que al seu torn se serviran de personal amb contractes precaris per al desenvolupament d’aquestes tasques. Experiències que ja s’han implementat aquí i a fora, tot i que no gaire lluny del país s’està seguint el camí contrari, tornant a mans públiques allò que durant tant de temps ha estat parcel·la d’alguns. Desenganyem-nos-en. Les externalitzacions són mal negoci. La inversió de l’Estat es malbarata creant ocupacions poc remunerades, en aquest cas en un sector molt feminitzat, aprofundint així en la bretxa salarial entre homes i dones. I tot plegat ha de desembocar per força en un servei de menys qualitat, tot el contrari del que el Govern diu que vol oferir. Ara que encara hi som a temps, plantejem-nos-ho bé. Valorem totes les conseqüències. Amb empatia, sobretot, una virtut que sovint escasseja. I evitem, d’aquesta manera, no perdre bous i esquelles en operacions que el paper aguanta però que sota les inclemències del temps perden ràpidament la brillantor.
