Renovar-se o morir

Tòquio 2020 s’ha acabat. Dues setmanes de Jocs Olímpics donen per a molt. Per gaudir de l’espectacle esportiu, per emocionar-te i per somiar. Però també per observar i aprendre. És un esdeveniment immens, universal, únic. Darrere del que veiem els espectadors hi ha una organització molt complexa i exigent a tots nivells: econòmic, financer, logístic, comunicatiu, publicitari, d’infraestructures ...
L’essència dels Jocs no ha canviat, ni crec que ho hagi de fer, però la societat sí que ho ha fet. Els responsables del Comitè Olímpic Internacional saben que sense el suport popular els Jocs s’aniran apagant. Les aficions de les noves generacions estan canviant, el concepte de competició i rivalitat també, la tecnologia digital ha introduït noves formes de consumir entreteniment. Tot un nou paradigma que exigia reaccionar. Els Jocs de Tòquio han confirmat un canvi que ja no s’aturarà. I com en tot procés de canvi hi ha clars i obscurs, molt a consolidar i molt a millorar.
L’aparició de l’skate, el surf, l’escalada o el bàsquet 3x3 ha estat un encert i un èxit. La introducció dels anomenats esports urbans és un reclam per a unes generacions cada cop més allunyades dels esports clàssics. La majoria dels esports de tota la vida veuen com se’ls estan envellint els espectadors i tenen dificultats per captar aficionats joves. Podríem pensar que el futbol és l’excepció, però els estudis i les enquestes demostren que, fins i tot el mal anomenat esport rei, perd força entre els espectadors més joves. El COI ha entès que ancorar-se en el purisme seria un error i ha reaccionat. El Comitè Organitzador de Tòquio 2020 encara ha fet un pas més enllà, i en una fase prèvia a les competicions esportives presencials va organitzar la Sèrie Virtual Olímpica, amb  tornejos de cinc jocs dels anomenats eSports. Un pas previ perquè ja esdevinguin disciplina olímpica a París 2024.  
Renovar-se o morir. El COI ho ha entès. I farien bé d’entendre-ho les federacions internacionals de molts esports. Han de ser valents i canviar  les regles per ser més trepidants, més incerts, més ràpids, més emocionants. 
Però mentre el COI evoluciona i abraça nous esports, es manté lluny de l’actual realitat a nivell de comunicació i difusió del seu esdeveniment. Amb una mentalitat més analògica que digital, amb la pretensió de posar portes al camp, no han sabut, per ara, incorporar una realitat multimèdia cada cop més allunyada de la televisió convencional. És cert, les retransmissions cada cop tenen més qualitat, la tecnologia digital ens ha permès veure, per exemple, imatges espectaculars en la gimnàstica artística. Però el consum de l’entreteniment cada cop està més allunyat de la televisió. Una dada a títol d’exemple: a Espanya, segons dades de Barlovento Comunicación i GECA, els Jocs han estat els menys seguits de la història de la televisió; i dins de l’audiència que han tingut, el 71% tenia més de 45 anys i només un 7% entre 13 i 24. 
Pensar que com a organitzador i propietari dels drets de retransmissió i imatge barraràs el pas a les xarxes socials o imposaràs els continguts és un gran error. Entenc que avui encara no s’han trobat alternatives al finançament que aporten els drets convencionals, però negar la realitat no evitarà la pèrdua d’audiències i l’empobriment. El COI haurà d’aprendre a integrar els milions de creadors de continguts que hi ha a les xarxes; a comunicar a través d’ells; a crear continguts específics per YouTube, Instagram o TikTok; a utilitzar el llenguatge de les xarxes i a conviure amb la frenètica immediatesa. 
Totes aquestes reflexions ens les podem aplicar a les nostres empreses. Potser tindrà més temps qui vengui un producte o presti un servei molt exclusiu i de segment. Per a la resta, no hi ha lloc per als “nosaltres sempre ho hem fet així” o “els nostres clients ja saben què oferim i com ho fem”. Tot va molt ràpid, o connectem amb el que ve, amb el que ja està aquí, o senzillament ens farem invisibles.