No vull tornar a treballar. Això és així. Després de les festes, que cadascú viu com pot i de la millor manera possible, tornar al dia a dia és difícil. Com jo visc alternant períodes de vacances escolars, amb feines en dies concrets, i un parell de milers de quilòmetres, perdo una mica el ritme. Dit tot això, penso que una mica de rutina, mai ens fa mal. I aquí som, acabades d'obrir les portes del 2026 i encara amb els caramels dels Reis Mags a les butxaques intentant posar ordre a la cua que deixa el 2025.
Sempre m’he fet una llista de propòsits. Penso que cada any nou, aquesta llista s’ha fet més realista, i de coses romàntiques anem passant a coses pràctiques, com posar menys sucre al cafè o trucar més als meus pares. Coses senzilles i que ens amaguen la falta d’esforç. Per això també he canviat el concepte de “propòsits d’any nou” a “reptes”, que sona una mica, una miqueta, més èpic. Aquests reptes són per compartir. A poc a poc, compartint, anirem més lluny.
Tenim molts reptes culturals, teatrals, artístics per poder fer d’aquest any un bon temps. No sé si serà bona cosa deixar als mortals aquest destí, però com ja he dit, és el primer repte: l’autosuficiència. Espero que ara quan tornin a sortir les convocatòries de les subvencions culturals siguem capaços d’enfrontar el camí per millorar, que encara sembla mentida, seguim arrossegant mals endèmics que només afecten els artistes.
Ja s'entreveu a l’horitzó el nou Andorra Crea, de moment amb la recerca i captura d’una persona per fer de far artístic amb molta voluntat. Serà un repte que les administracions donin el valor (econòmic i de confiança) que es necessita perquè aquests llocs puguin desenvolupar la seva feina, i que la coletilla “no es fa pels diners” deixi de ser una excusa. Mentre no donem el valor, mai tindrem gent disposada a fer grans els projectes, perquè no seran seus, seran de pas i per hores.
Tenim el repte d’omplir les temporades de teatre, que sembla que tornaran a omplir els espais que tant trobem a faltar, i que seria bo que posessin l’accent en les produccions professionals locals. Potser és el moment que les temporades també donin espais de creació. És el repte de l’estatut, en coma, en espera de noves solucions, més pensades per als de fora que per als de dins, que segueixen sense sentir un gest d’afinitat i complicitat i van al mateix sac. És un repte fer un pas més i no estar al costat de tothom, però si al costat dels que cada dia, dels dies que queden del 2026, es posen com a propòsits fer la nostra feina, la nostra cultura, una mica millor.
Com diuen els youtubers, suscríbanse a nous reptes!
