Rèquiem pel símbol d’Andorra

Ja fa poc més d’un parell d’anys que cueja. El sainet ve de la legislatura passada i aquesta ho ha acabat d’ensorrar. Mort i tapat per a Andorra. Parlo de l’edifici ubicat 10, rue de la Montagne a Brussel·les, que és propietat del nostre país i del qual ara el Govern vol desfer-se’n amb un relat  accidentat i molt poc convincent. Els anuncis erràtics del Govern van començar explicant que abandonaven l’edifici i que traslladaven l’ambaixada d’Andorra prop de la Unió Europea a un despatx de lloguer anònim i sense ànima enmig de despatxos de lobbistes d’arreu del món a prop de les institucions europees. Després van anunciar que la venda quedava posposada. I ara la novetat és que el Govern acaba d’aprovar la desafecció d’ús públic d’aquest edifici per a poder-lo llogar a altres usos com pot ser el comercial. Decisió que amb tota probabilitat ratificarà el Consell General.

Els arguments de fireta que el Govern ha donat tant a la legislatura passada com avui en dia per a justificar el que és poc justificable m’empenyen a pensar que el canvi és més degut a un capritx d’algú que a raons d’Estat sòlides i fonamentades. Una altra hipòtesi que se m’acut és que els governants actuals vulguin fer tàbula rasa amb tot el recorregut del Principat a Brussel·les des de finals dels anys 1980, amb l’oració “avant moi, le déluge”.

I només resten els ulls per plorar. I és que dit edifici andorrà, és un edifici històric classificat a l’inventari del béns d’interès culturals de Brussel·les. A més, ningú negarà que durant dècades ha estat l’enveja de molts. Tothom sabia on s’ubicava la representació d’Andorra a Brussel·les, que durant molts anys es va compartir amb l’oficina de turisme. La presència d’Andorra era vista com una finestra a Europa, com una vitrina andorrana a la capital de la seu de la majoria de les institucions europees. La primera on un Govern d’Andorra negociava i signava un acord internacional entre finals dels anys 1980 i principi dels anys 1990. És a dir, abans de la Constitució. I és que l’edifici es va llogar a finals dels anys 1980 quan Andorra negociava l’Acord comercial amb la Unió duanera parcial amb la CEE. I a poc a poc es va anar adaptant als canvis institucionals i normatius del país. Tots els tècnics, els polítics, els estudiants o els ciutadans que venien a Brussel·les a reunir-se amb funcionaris o membres de les institucions europees o que passaven de visita, hi feien cap. El 1994 s’hi va ubicar també l’ambaixada i es van seguir fent reformes per adaptar l’edifici a les funcions encomanades. Es va comprar el 1998. Allà s’hi van fer nombroses reunions, negociacions i fins i tot dinars i sopars de treball amb polítics, funcionaris europeus, diplomàtics, empresaris, representants de la societat civil, cercant sempre d’establir ponts de diàleg. Les parets han estat testimonis de les estratègies negociades per assolir acords com ara la implementació de l’acord duaner, el de cooperació, el protocol veterinari o l’acord monetari, i es van aixoplugar quantitats de reunions per a establir ponts de diàleg i punts d’acord en situacions difícils com la del contraban de tabac o la de la imposició de la  fiscalitat de les rendes de l’estalvi, entre moltes altres.

L’edifici de la Rue de la Montagne està molt a prop de l’estació central de tren de Brussel·les i a dues parades de metro del centre de les institucions europees. En una vida anterior anava als despatxos de la Comissió Europea a peu i fins i tot amb les delegacions de tècnics del Govern! Ambaixades com la de San Marino estan molt més lluny que la que estava la d’Andorra, Rue de la Montagne, fet pel qual em sembla quasi una broma l’argument de Govern de dir que es van traslladar per estar més a prop de les institucions europees.

Ara, quan ja està tot dat i beneït, amb molta pena i enyorança m’acomiado d’un edifici històric que els governants del nostre país han desdenyat dilapidant una gran part del llegat de la presència andorrana a Brussel·les.