Res no és gratis

No deixa de ser irònic que escrigui aquest article en un mitjà gratuït i de lliure accés tant en la versió impresa com la digital. Un article en el qual pretenc reivindicar el valor de les coses i el preu just que hauríem d’estar disposats a pagar per gaudir-ne. Aquest cap de setmana, després de mesos, vaig tornar al cine. Les pel·lícules, al costat dels llibres, m’han proporcionat incomptables hores de plaer: m’han emocionat, m’han ensenyat, m’han fet reflexionar, m’han divertit, m’han fet somiar. El  millor resum d’aquesta experiència el vaig trobar en les paraules del fictici Edward Bloom: a tothom li agrada que li expliquin històries, sobretot quan són un conte tan rodó com aquell Big Fish de Tim Burton. I si Big Fish és, entre altres, una exaltació de la ficció, Cinema Paradiso ho és del cinema i Bohemian Rhapsody, la pel·lícula, de l’amor incondicional de Brian May per Freddie Mercury. Per cert, totes dues es poden reveure als nostres cinemes per un preu molt raonable.
He trigat a tornar al cinema més del que hauria volgut. Perquè les sessions no s’acabaven d’ajustar als meus horaris i també, ho he de reconèixer, per cert respecte a tancar-me a una sala amb persones desconegudes amb totes les precaucions que encara ens obliga a prendre el coronavirus. Asseguda a la butaca en els minuts previs a l’inici de la projecció, vaig ser presa per una mena de sentiment de solemnitat, com si estigués a punt de fer una cosa extraordinària: veure una pel·lícula –que en realitat ja havia vist– en una pantalla gegant que t’absorbeix i et transporta a un univers diferent del teu. El valor conscient que li vaig atorgar aquesta vegada té poc a veure amb la primera vegada que vaig anar al cine, és clar, quan era petita i m’ho passava pipa en aquelles sessions dobles dels diumenges, plenes de canalla com jo, sense plantejar-me si allò era un luxe o bé el més normal del món.
Són els mesos de privació el que va provocar que diumenge em semblés una cosa tan excepcional, això de tornar al cinema –el dia que torni al teatre em saltaran les llàgrimes!– i em va entristir veure-hi tan poca gent. Suposo que ens costarà recuperar alguns dels vells hàbits. El que espero és que no tinguessin raó alguns dels agents culturals, quan al començament del confinament ens alertaven dels perills d’oferir gratuïtament la música, les pel·lícules, les obres de teatre, les visites virtuals als museus. Aleshores, en un altre article, vaig escriure que ens podríem acabar trobant en un desert si ningú no està disposat a pagar als creadors.
Que la cultura ha de ser accessible, és evident, i que la inversió pública en tots els sectors culturals hauria de servir perquè ningú no en quedi al marge si no pot pagar una entrada. Ara bé, la responsabilitat també és individual si volem gaudir, molts anys més, del talent dels altres.