Reserves de felicitat potencial
No sé del tot on acabarà aquest escrit d’avui... He tingut la pensada de parlar-vos d’una mena d’èxtasi que ens deu esdevenir més o menys a tots de tant en tant: consisteix en el descobriment d’un escriptor que ens deixa absolutament bocabadats i que no entenem com és que no havíem llegit abans. Ja ho sabeu: quedem admirats i superats per aquest talent absolutament fora mida i marquem el llibre amb signes d’exclamació i subratllats i marginalia i aplaudim mentalment i riem les bromes i ho llegim tot mirant a banda i banda a veure si trobem algú amb qui puguem comentar com d’increïble és tot plegat. El món és una festa!
(No cal dir que tot i que els exemples que jo faré anar per una qüestió pràctica –de formació, deformació i vocació– estaran lligats a escriptors, vosaltres podeu anar canviant tot allò que us interessi. Podríem estar parlant d’un compositor del barroc, de tal formació de jazz, d’un cantant de música pop o d’un realitzador de cinema.) El fet cabdal és que tot just comenceu a llegir i ja sabeu que la relació que establireu amb l’escriptor en qüestió serà de per vida. Passa. Us ha passat abans i ho sabeu reconèixer perfectament. I el més important del vincle que acabeu d’iniciar és que fins i tot abans d’acabar el llibre que teniu entre mans, ja busqueu a internet quants llibres més ha fet i anticipeu el plaer que tot plegat us ha de procurar. No vol dir necessàriament que us tornareu bojos i adquirireu la bibliografia completa del paio per empassar-vos-la amb voracitat. Al contrari, intuireu que –com a mínim en potència– teniu un munt d’hores de plaer a la vostra disposició que podeu administrar com més us convingui. ¿No us ha passat sovint amb molts autors? Tan bo és l’enlluernament inicial i la fal·lera lectora que se’n pot derivar d’entrada com el gust de saber reservar-se per quan vinguin temps difícils.
Començo a ser un lector força veterà i tinc certa tirada per les llistes, així que us deixo anar un enfilall de perletes, una mena de mostrari personal: Quim Monzó, Juan García Hortelano, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar, William Shakespeare, Vladimir Nabokov, Samuel Becket, T.S. Eliot, Mario Vargas Llosa, Pere Calders, Herman Melville, Edgar Alan Poe, J.D. Salinger, Ricardo Piglia, Henning Mankell, Mark Twain, Nathaniel Hawthorne, Roberto Bolaño, Mircea Elíade...
Doncs l’últim dels noms que he afegit a la llista és el de Francisco Casavella, de qui duc llegida si fa no fa la meitat d’El día del Watusi, una obra monumental que us recomano fervorosament. No sé quant tardaré a llegir-me’n l’obra completa, ni si ho faré
–com no ho he fet en el cas de molts dels que us he esmentat més amunt. El que sí que sé és que si mai les coses van mal dades, hi haurà un llibre de Casavella esperant-me en algun racó del futur. Com sé que resubmergir-me en el món d’autors com ell m’ha de permetre llevar-me la capa de greix del dia a dia i ser meridianament feliç una estona.