Apuntin aquest nom i llegeixin tot el que trobin d’ella, Rachel Aviv, perquè un servidor tan sols li farà de tornaveu. El darrer reportatge fa feredat. La patologia que descriu consisteix en la pèrdua absoluta de les ganes de viure. Aquesta síndrome només és reconeguda a Suècia, només afecta joves sensibles i educats fills de famílies refugiades, que han hagut de traduir als seus pares que després d’anys de viure en acollida a Suècia han rebut una carta en què les autoritats els retiren el dret d’asil i els expulsen al seu país d’origen. Els metges no saben què fer-hi. Des del 2005 pràcticament mig miler de joves entre vuit i quinze anys cauen en un estat d’apatia total, immobilitat, manca de tonicitat, retraïment absolut, mutisme, incapacitat de menjar i beure, incontinència i sense reacció a cap estímul o dolor infringit. La majoria són joves de famílies emigrades de les repúbliques exsoviètiques i els Balcans, amb una proporció destacada de gitanos i uigurs. Suècia ha estat des dels setanta l’Estat d’Europa que amb diferència ha acollit més refugiats fins que les condicions d’asil han canviat dràsticament els darrers anys i moltes famílies acollides han vist com eren refusades. Aquesta mena de coma és qualificat com un mitjà de protecció en què els joves es mantenen allunyats de la realitat com la Blancaneu. Un informe del Govern suec proposa una explicació basada en l’holisme: en certes cultures algunes realitats formen un tot que no es pot reduir a la suma de les parts, això fa difícil separar la sort dels individus de la del grup i els joves més especials se sacrifiquen per la resta, perden la consciència i, de fet, deixen de viure. S’han buscat semblances però els especialistes reconeixen que no n’hi ha. En canvi, les opinions varien entre qui els considera herois, qui pensa que són víctimes i qui creu que són uns falsaris. Cap jove no ha mort. Alguns han passat quatre anys en aquestes condicions, pacients descrits en els papers mèdics com a individus intel·ligents, molt sensibles, els més ben assimilats de les seves famílies i els més estimats entre els companys de classe i professors. Per a alguns psicòlegs es tracta de la seva manera de respondre a allò que és inexplicable: com és que després d’anys a Suècia, amb feina, casa, escola, parlar suec, jugar a hoquei gel… el país de l’acollida deixa de ser un lloc segur i els retorna a un lloc que ja no és el seu país i on tornaran a no estar segurs. La malaltia, la síndrome de la resignació –uppgivenhetssyndrom–, és la seva forma de comunicació quan les paraules s’acaben. L’executiu va decidir no expulsar les famílies amb joves malalts i concedir-los el dret d’asil permanent. Aleshores, després de moltes setmanes en què família i amics es relleven prop del pacient llegint-li la resposta, explicant-li com el troben a faltar i com volen que torni, un dia ho fa per començar un procés d’adaptació en la majoria de casos d’un any. Un testimoni: “Durant aquests mesos al llit em sentia en una capsa de vidre de parets fràgils al fons de l’oceà i si parlava o em movia creia que generaria una vibració que esberlaria el vidre i l’aigua em negaria i em moriria.”