Respirem i deixem respirar

Avui ho comentàvem amb un company de la redacció quan hem rebut el comunicat d’Autea sobre la necessitat de respectar el dret a la privacitat i intimitat i que les persones amb TEA no hagin d’utilitzar cap identificació visible. Doncs és clar que no. Per què dimonis ens hem de ficar amb ningú que va pel carrer pel motiu que sigui? Ara és l’hora de viure “confinats”, o de fer compres ràpides, o de necessitat terapèutica de sortir a donar un volt sense ficar-nos en la vida dels altres. Com de real es fa en aquests moments allò de veure l’estella a l’ull del veí i ser incapaços d’adonar-nos de la biga molt big que tenim al nostre. Qui soc jo per demanar a algú, dels pocs alguns que et creues aquests dies pel carrer, el perquè està al carrer. Jo no soc ni policia ni agent de circulació, que crec que serien qui en tot cas ho haurien de fer si ho consideren oportú. Prou feines tenim cadascú de nosaltres a governar la nostra pròpia llar uni familiar o plurifamiliar en una situació que la gran majoria de nosaltres no havíem viscut en la nostra curta o llarga vida. Qui som nosaltres per haver de dir a qui sigui que s’ha d’identificar per mostrar que té no sé què. Per quins set sous? Calmem-nos, respirem i sobretot deixem respirar, a veure si amb això també ens hi hem de ficar. Hi ha qui disposa d’un informe mèdic que expressa la necessitat que té aquesta persona de sortir una estoneta al carrer. Què hi ha gent incívica? Segur que sí. Insolidària, com diu el nostre ministre de Salut, segur que sí. Però que això no ens faci perdre el nord. Prou esgarrifança fa ara caminar pels nostres carrers buits de gent que els transiti.