El dia i la nit, l’aigua i l’oli, una taca negra en una camisa blanca, perfectament planxada, un mirall esquerdat que en el seu reflex et talla el rostre, com una cicatriu de guerra, com un miracle de la vida, una oportunitat.
Tinc les capacitats minvades, tant les cognitives com les físiques, ho sé però no llençaré la tovallola, no em rendiré, després de tot el viscut, i d’haver arribat fins aquí, no ho puc deixar estar...
Malgrat l’esgotament, malgrat les llacunes mentals, malgrat el dolor, he de continuar, no només per mi com a persona individual, també com a ésser viu, agraït d’estar aquí, ara i en aquest moment.
Les circumstàncies són les que són, tots tenim la nostra realitat, i malgrat que moltes no depenen de nosaltres, és la nostra responsabilitat, el patiment que se’n pugui derivar. Evidentment, en ocasions, sentim pena, dolor, ràbia i moltes altres emocions més, aquestes formen part d’un procés que s’ha de fer. El problema esdevé quan ens quedem  aturats en les emocions i no avancem per aquest camí. 
I no és que s’hagi de buscar un costat positiu de tot com diuen aquells. En algunes circumstàncies dramàtiques per molt que vulguem trobar-hi aquella espurna de felicitat, la nostra tasca en aquest sentit, esdevé poc factible.
La qüestió penso que és la de sentir les emocions i fer-se càrrec del que ens està succeint o ens ha succeït. Deixar venir tot el que sentim i expressar-ho i així poder processar les taques negres i els miralls trencats de la nostra vida.
I responsabilitat no vol dir culpa, sovint es confon, en aquest cas la responsabilitat és la que tenim a l’hora d’encarar les fallides, els trencaments, el nostre dia a dia.
Es tracta d’un aprenentatge de per vida, i en cada ocasió en la qual ens pugi una emoció, ja que l’ego sovint ens passa per sobre. És el gran “defecte” de l’ésser humà, aquella taca negra en la camisa blanca, la foscor després de la llum, la gota d’oli en un got d’aigua, l’esquerda del mirall i finalment, la cicatriu al rostre...
Massa vegades he caigut en l’abisme del patiment, però he sortit a la superfície, ara sé que tot passa, i que després de la caiguda, per molt que em costi, m’aixecaré.
Amb seqüeles, o sense, em tornaré a posar de peu. 
A base de caigudes, s’aprèn a parar els cops perquè no fereixin tant, cada vegada ens surten menys blaus i la resistència física cada vegada es veu augmentada.
Així que, de peu, ferida i coixa, he decidit continuar, i amb tot, perquè ara aquest tot forma part de mi.  És una qüestió d’acceptació, d’una mena d’alliberament, d’una lleugeresa que es fa sentir tant físicament com mentalment. És una inspiració llarga i fonda quan ens hem sentit tan  oprimits i ofegats.
És un procés, és ser conscient de les nostres emocions, en definitiva, es tracta de viure.
Sempre hi haurà una llum al fons del túnel i després de la tempesta vindrà la calma...
Es tracta de responsabilitat vital.