El mes anterior parlava del viatge i de les diferents maneres de fer literatura de viatges. Resseguiré la línia a propòsit d’un escriptor de viatges força prolífic i de qui he pogut llegir recentment un parell d’obres: es tracta de Cees Nooteboom, neerlandès de llarga trajectòria que ha recorregut món i ens l’ha explicat. A Lluvia roja, però, ens parla de la seva casa menorquina abans de conèixer, en la resta de capítols, les reflexions que sobre el viatjar ens ofereix a partir d’anècdotes d’aquelles que marquen la manera de comprendre el món i que, per tant, transcendeixen la seva condició inicial.

També de Cees Nooteboom és Cartas a Poseidón, títol suggeridor que recull les inspiracions provocades per objectes, obres d’art, textos i situacions que l’autor ha trobat en la vida de viatger i que s’intercala amb les cartes que el mateix autor li dirigeix al déu grec. Una barreja amb ritme on a les primeres Nooteboom hi troba la vida i a les segones, a partir de la vida, interroga Posidó sobre la transcendència i la que és, segons l’escriptor, la seva manifestació: el mar.

Aquest tipus d’escriptura de viatges m’ha recordat el sorprenent volum de Werner Herzog, cineasta i escriptor alemany, també de llarga i reconeguda trajectòria, confeccionat durant el seu viatge a peu de Munic a París, Del caminar sobre el hielo, un viatge ritual, destinat a conjurar la mort de la Lotte Eisner, actriu d’entreguerres i amiga seva. Durant el trajecte, Herzog no escatima habilitats per aconseguir allotjament ni evita les tempestes hivernals. Coneix la terra que trepitja i la gent que l’habita i la deshabita.  

Tots dos autors representen una manera de viatjar de la qual han gaudit generacions anteriors a la meva. Hi pensava en sentir dir a un estudiós –de qui no vaig retenir el nom– en una conferència en línia sobre literatura i viatge precisament –penso– que ara ja no es pot viatjar com abans, ja que ara s’ha de reservar a tot arreu. El que el comentari em suscita davant de Nooteboom i de Herzog és de si els viatges i l’escriptura d’aquests varien per la pèrdua d’espontaneïtat del mateix moviment, de si l’estímul varia del conèixer al reconèixer i, en aquest eix invertit, es perd. Qui no ha conegut la dolça sensació de prendre decisions sobre la marxa, literalment? 

No dic que no existeixi la possibilitat de la literatura de viatge, sinó que aquesta adquirirà un aspecte diferent a la d’aquells escriptors que han escrit sobre els seus viatges i que ens nodreixen. Pot superar la narració del viatge avui dia el videoblog a YouTube?  Podrem llegir viatges com els de Nooteboom i Herzog?  És el viatge quelcom si no s’explica?