Aquest cap de setmana s’han festejat arreu d’Europa i òbviament del nostre Principat les Jornades de Patrimoni.
Les Jornades del Patrimoni van néixer fa 38 anys de la mà d’una iniciativa francesa el 1984 quan el ministre de Cultura gal era Jacques Lang. I així el Consell d’Europa les va estendre oficialment a partir del 1991 a tots els estats membres d’aquest organisme. Des d’aleshores cada tercer cap de setmana de setembre tenim l’oportunitat d’apropar-nos i d’endinsar-nos a fragments de la nostra història i del nostre patrimoni cultural.
Val a dir que a fi que el llegat patrimonial cultural arquitectònic o material no pateixi i resisteixi de la millor manera possible al pas del temps, persones com són els restauradors o restauradores i les conservadores i conservadors de patrimoni cultural treballen mimant i protegint aquests objectes arreu del món.
La Unesco defineix la conservació dient que aquesta té com a objectiu mantenir les característiques físiques i culturals del seu objecte per tal de garantir que el seu valor no disminueixi i que perduri de generació en generació. I a casa nostra és Patrimoni Cultural, que depèn del ministeri de Cultura, qui fa aquestes funcions. Tot i que, tot sigui dit, ens hi vam posar seriosament, tard. Ben entrat el segle XX.
Així, el desenvolupament urbanístic i viari d’Andorra fa que hàgim de fer una gimcana pel país per poder admirar part del nostre patrimoni. A tall d’exemple, l’església de Sant Pere del Tarter del segle XVI amb un campanar d’espadanya està molt amagada entre grans edificis a tocar de la carretera general, o Sant Romà dels Vilars, que era una esglesieta preromànica del segle XI i està envoltada d’edificacions a banda i banda a la zona dels Vilars, a Escaldes- Engordany. 
El cert és que tenim molt per a conservar, per a cuidar, i per a mostrar. I també és cert que hi ha restauracions i restauracions. La de Sant Romà dels Vilars no és la més reeixida, ja que lluny de respectar les directrius de conservació de la Unesco es va restaurar fent tabula rasa i sense tenir cura del passat, sinó que es va tirar pel dret i es van seguir les tècniques i els cànons actuals de construcció.
Les restauracions de Patrimoni Cultural al nostre país han seguit camins sinuosos i complexos. No tant per la manca de celeritat dels tècnics com per la diversitat de visions polítiques i els minsos suports econòmics.
A més de la Llei del Patrimoni cultural del 2003, modificada el 2014, Andorra és part dels organismes internacionals lligats a la Unesco com ICOM o Icomos. Aquests disposen de diversos textos que estableixen com s’han de fer les intervencions de conservació i de restauració del patrimoni arquitectònic. I així, dits protocols i guies normalment permeten als països tenir cura, salvaguardar i acaronar el seu patrimoni cultural. Ara bé, per molt marc legal que hi hagi, si no s’hi està a sobre, el desgast del temps pot fer estralls al nostre llegat.
Pel que al Principat d’Andorra, fa tres anys va caure el campanar de base circular de l’església preromànica documentada el segle X de Sant Vicenç d’Enclar. S’hauria pogut evitar? Segurament que sí amb una mica més de seguiment. La bona notícia és que ara, un cop el daltabaix de l’ensorrament assumit, Patrimoni Cultural reconstrueix Sant Vicenç amb cura, delicadesa i rigor i seguint les pautes de la Unesco. És a dir, com manifestava el tècnic de Patrimoni Olivier Codina a un mitjà de comunicació divendres 16 de setembre “seguint la tècnica constructiva original, amb morter i calç utilitzant les pedres del mateix campanar.”
I així, sense por, afirmo que conservant, cuidant i posant en valor el nostre patrimoni cultural encararem molt millor la modernitat.