Des del Dream Team de Johan Cruyff, i accentuat posteriorment amb el Barça de Guardiola, a cada tècnic i equip blaugrana se li ha exigit, des dels mitjans de comunicació i també des de bona part dels socis i aficionats, que guanyi i que, a més, ho faci jugant bé. Normalment el bon joc acaba comportant més victòries que no pas derrotes, tot i que això no posa fi al debat entre resultadistes –l’important és el triomf– i els defensors del bon joc i, conseqüentment, de l’espectacle. Només cal veure que, tot i els números, en aquest primer tram de temporada hi ha qui busca els peròs en el Barça de Valverde.
En bàsquet, i en el cas concret del MoraBanc Andorra, passa quelcom similar. Fins ara l’equip no ha acomplert les expectatives generades en la pretemporada i tampoc acaba de trobar l’equilibri en el seu joc. Fora de casa, i malauradament com l’any passat, segueix sent incapaç de guanyar, i al Poliesportiu d’Andorra, malgrat haver sumat quatre victòries de cinc partits a l’ACB i l’única victòria en competició europea, tampoc mostra la solidesa de l’any anterior ni fa tanta por als rivals. La manca de recursos ofensius s’ha compensat pressionant en defensa i seguint la teoria de Boza Malkjovic, que el 1993 va fer campió d’Europa el Llemotges jugant partits a seixanta punts, de mirar que el rival faci menys punts que tu. Segurament és una manera d’aconseguir victòries –en tres dels quatre triomfs a l’ACB el rival no ha arribat als 70 punts– però, i convençut que hi haurà a qui legitimament li agradarà, no sé si és el que realment l’afició espera d’aquest MoraBanc Andorra.
I és que, de moment, i que ningú se m’enfadi, al Poliesportiu d’Andorra hi ha més showtime que no pas bàsquet.
