A la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat, un servidor era escolanet a Canillo, temps de mossèn Ventura Trilla i del bisbe castrense Iglesias Navarri. Molt em deu faltar la memòria, però no recordo haver ajudat cap “missa d’autoritats” amb aquesta denominació. És clar que en aquella època les autoritats no tenien gabinets de comunicació i potser per això no vaig assabentar-me que la missa major del tercer diumenge de juliol es deia “missa d’autoritats”. Estaríem davant d’una tradició inventada de les quals ens parla l’historiador Eric Hobsbawm?

El que sí que tinc present és que aquell dia solia haver-hi una mica més de freqüentació masculina. La missa dominical era cosa de dones, i les dones, segons la tradició immemorial, ni votaven, ni podien ser autoritat, però sí que podien representar la casa dels prohoms en els oficis religiosos.

Un dels exemples més clars que certifica la profusió de tradicions inventades és el de la diada de Sant Jaume dels Cortals, una capella construïda el 1999!!! Digueu-me malpensat, però la data escollida, l'1 de maig, fa sospitar que la intenció dels que van instaurar la festa era simplement desplaçar i fer oblidar la celebració de l'1 de Maig.

Ara els community managers distribueixen el material gràfic d’aquestes misses híbrides (rituals de barreja de religió i poder?); així podem veure autoritats lluint un posat devot que a mi em recorda l’expressió atribuïda al nostre copríncep Enric IV: "Paris vaut bien une messe". En un país en què les virtuts i vicis públics i els pecats privats de cadascú són prou coneguts, la presència en aquestes litúrgies d’alguna autoritat crida l’atenció i al vell acòlit li fa venir a la memòria els sermons bíblics de mossèn  Ventura sobre els mercaders al temple o els sepulcres emblanquinats.

Ja lluny de Canillo, els darrers anys de batxillerat i a la universitat vaig tenir una immersió brutal en la realitat del nacionalcatolicisme, a les misses d’autoritat espanyoles i sota pal·li del franquisme. L’aggiornamento del Concili Vaticà II es feia esperar –i encara se l’espera avui– a l’església franquista, que també era la nostra. No hi ha manera que fructifiqui en aquest sud d’Europa l’ensenyament de Jesús: "Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu". Només cal recordar el patronat reial, revifat pel conveni del 1941 i el Concordat del 1953 que atorgava al dictador espanyol el privilegi de nomenar la terna de candidat a bisbes. També –és clar– nomenava la terna del copríncep episcopal d’Andorra.
 
Els que tenim certa edat sabem que aquestes cerimònies híbrides (processons, misses institucionals) no són gens innocents. Per un costat fan un relat trucat del passat i, per l'altre, estableixen per al futur una memòria col·lectiva única i uniforme de la nostra història. 

A Andorra conviuen ciutadans catòlics i també anglicans, luterans, jueus, musulmans, agnòstics, etcètera. Les “misses d’autoritats” reprenen la identificació arcaica entre Estat i Església, trenquen els principis d’igualtat i de llibertat i són una coacció intolerable envers els catòlics no practicants, els agnòstics i els fidels d’altres religions, als quals se’ls imposa una conformitat forçada o l’exili a l’Aventino de la marginalitat social i política.

Les festes populars que, tradicionalment, han estat mitjans d’inclusió social no poden convertir-se en instruments de discriminació i d’exclusió d’una part de la ciutadania.