Fa uns dies, vaig iniciar una operació que vaig anomenar una retirada espiritual de les xarxes socials. Va consistir a buidar de continguts els meus diversos comptes, que havia anat obrint en els molts serveis que m’havien anat proposant al llarg dels anys. Per una certa sensació de prudència, perquè algun okupa digital no em prengui la posició, no vaig tancar els comptes, ras i curt. Però hi vaig tancar l’activitat, amb el missatge de rigor per als meus interlocutors de les xarxes.

Abans d’explicar perquè ho vaig fer, m’agradaria donar alguns motius que no hi van jugar cap paper. Per començar, he de dir que no tinc cap recança pel que fa a la privacitat de les meves dades. Fa molts anys que vigilo de no fer a les xarxes socials res que m’incomodaria fer al bell mig de la plaça del Poble. Ja m’havia quedat claret des del primer moment que les informacions i les imatges que hi posava serien molt poc protegides des que marxaven del meu ordinador. Si més no, tenia per evident que un usuari individual d’Andorra disposaria de molt poques possibilitats de fer alguna reclamació efectiva contra una corporació americana o altra, si mai anessin mal dades.

Una segona raó que no hi va jugar cap paper va ser una idea d’aïllar-me o de protegir-me contra la gent. A internet, si algun troll arriba a molestar, no hi ha cap problema: s’ignora i llestos. Ningú s’hi juga res.

Passem ara als motius que sí que em van dirigir el gest. El primer pot sorprendre una mica: va ser un excés de publicitat. No estic parlant de la publicitat que els mateixos serveis col·loquen dins la pàgina, i que serveix –no en tinc cap dubte– per cobrir les seves despeses, més una mica de benefici per a les empreses en qüestió. Faig referència més aviat a la propaganda que els altres usuaris de les xarxes socials s’estan fent a ells mateixos: “Mireu que maco que soc, faig això, organitzo allò altre...”. És del tot natural, i sens dubte jo també hi he participat en algun moment. Cap problema que es faci. Com sol ser, la recança no ve del fet, sinó de la quantitat de publicitat que es genera quan tothom, o gairebé tothom, s’hi dedica. Arribem a una certa sensació de saturació, sobretot en algunes plataformes com Twitter en què les entitats oficials s’hi han posat de valent.

Davant d’aquesta situació, què fer? En el món en què vivim, tallar-ho tot de soca-rel i jurar que no ens hi tornaran a veure seria, probablement, una rebequeria força satisfactòria en el moment, però poc plausible a llarg termini. Però sí que, a vegades, és normal tenir una necessitat de calma i tranquil·litat, d’allunyar-se del soroll per deixar reposar la ment. És el que vaig emprendre: un descans momentani. Més endavant, potser hi tornaré, amb l’esperit ja asserenat. O, potser no. El temps dirà. No worries, no stress.