Una barreja estranya, entre el confort que dóna la quotidianitat i la mandra plomissa del retorn al deure, és la sensació que s’experimenta a la tornada del període de vacances. Horaris, despertadors, pautes, rutines, benvingudes, retrobaments... Reincorporar-se als hàbits profundament coneguts amb espurnes d’energia renovada que amb sort arribaran a contagiar les primeres setmanes de feina. Passada la festa patronal, aquesta és l’actualitat més popular, el sentiment més comunament experimentat. La tornada al trànsit de la rutina, al curs de la quotidianitat i la contemplació de la fi de vida anòmala que suposa l’estiu.
A poc a poc ens reincorporem a la nostra vida, a la nostra feina després d’haver observat altres paisatges, altres punts de vista. Un retorn produït en el moment que començàvem a superar la miopia que provoca la constant perspectiva, dia rere dia, del mateix horitzó. Altres llocs, altres ritmes de vida que ens posen en contacte de forma més directa amb els nostres anhels, amb el que som en essència.
Progressivament tornem a la nostra zona de confort, on sona sempre la mateixa música. Ens reacomodem al lloc on sabem gestionar les desgràcies quotidianes, on suportem pietosament les injustícies diàries. És l’espai on coneixem les normes per actuar perquè, al final de dia, rebem el copet a l’espatlla que ens diu que anem pel bon camí i que fa callar qualsevol veu dissident al nostre cap. Aquesta zona de confort té murs molt alts, prou elevats per no veure el patiment aliè. Ens ofereix infinits arguments per ser sords, muts i cecs al que passa al voltant i ens dissuadeix de desitjar el que hi ha més enllà, tot i sospitar que pot ser millor. La por és el guardià més imponent que custodia les seves fronteres, que ens separa del que hi ha a l’altre costat.
A casa nostra, la mercaderia més barata i lliure de taxes és la venda de consciències. I no distingeix entre procedències, estatus, tendències i sectors. Tenir guanya indistintament la partida a ser a canvi de la il·lusió de benestar.
Aquesta Andorra autocomplaent, tediosa, endèmicament injusta, pobra d’esperança i cagada de por, espanta la saba nova. Nombrosos joves formats, inquiets, capaços, no volen tornar a casa espantats per l’eco del verb fracassar. La manca d’horitzons diversos els dissuadeix d’invertir el seu talent al nostre territori. D’altres marxen amb les il·lusions esquinçades. Aquells que han imaginat, somiat un país diferent, amb capacitat de transformació, canviant, òptim per a tothom. A còpia d’indigestes dosis de frustració, el seu instint de supervivència els fa optar per la renúncia.
Parlo, parafrasejant Kjell Askildsen al seu llibre Últimas notas de Thomas F. para la humanidad, d’aquesta estirp que sap com plantar noves llavors de justícia, treure les maleses per donar pas a la llum, enderrocar els murs i fer-nos sentir la incomoditat de la zona de confort.
Somiaré el vostre retorn mentre em durin les espurnes de l’estiu.