Abans d’anar a dormir tinc per costum distreure’m i perdre el temps passejant-me hores i hores per diferents pàgines d’internet carregades de mems –o acudits visuals que tots hem vist algun cop, per a qui no estigui familiaritzat amb el terme–. La majoria de vegades aconsegueixen arrencar-me un somriure i poca cosa més. Però l’altre dia vaig topar amb un de ben interessant i que em va treure la son.

En la imatge es veia un rètol d’aquests emblemàtics situat en la façana d’un cinema qualsevol dels Estats Units. Un d’aquests en què els títols estan escrits amb lletres negres sobre un panell blanc. Les pel·lícules anunciades eren Power Rangers, Ghost in the Shell i Beauty and the Beast, i la imatge estava acompanyada per un text que deia: “What year is it?”

Doncs no, no estem parlant d’una imatge dels anys noranta. Estem parlant d’una imatge de fa poc més d’un mes! I amb raó el creador del mem es preguntava: “En quin any som?”

Tot això que us explico em serveix simplement per reflexionar sobre la crisi d’idees que viu Hollywood, aquesta suposada fàbrica de somnis –o de diners– nord-americana. No estic dient res de nou si parlo sobre com en els darrers anys estem assistint a centenars d’estrenes que no deixen de ser revisions de pel·lícules fetes anteriorment: remakes, reboots, segones parts, terceres –o cinquenes, o vuitenes, o vint-i-cinquenes–, spin-offs, rellançaments de franquícies...

Creieu-me si us dic que no tinc res en contra de tot això. De fet, soc d’aquells que no estan gens d’acord amb els que asseguren que les segones parts no són mai bones. I no em posaré a esmentar exemples perquè no en tinc ganes ni tinc espai.

Anar a beure de fonts ja existents és totalment lícit. Penso fins i tot que s’ha de fer perquè avui tot està inventat. El que a mi em treia la son és COM es beu d’aquestes fonts. Considero que si volem que l’espectador gaudeixi d’alguna cosa nova, no n’hi ha prou amb agafar un film ja fet i passar-lo a imatge real, per exemple. No seria millor explorar què és el que va funcionar d’aquelles obres anteriors i actualitzar-ne el contingut més enllà de la forma? És evident que vivim en una societat en què predomina cada vegada més la nostàlgia. I sempre creurem que els temps passats van ser millors. Si no, demaneu als vostres pares quina ha estat la millor època musical, per exemple. Dubto molt que us diguin que l’actual.

Nodrir-nos de fonts ja existents, sí. Però adaptant-les als nous temps. Aquesta és la meva reflexió. I ho dic com a amant de la cultura popular (especialment la dels anys 80 i 90). Està molt bé fer homenatges als precursors i a les seves obres, per descomptat. Però no hem de convertir aquests homenatges en la base de les noves creacions. Quin sentit tindria?