Per a molts de nosaltres, Arinsal ha estat una espècie de Meca en matèria musical, ja que fins allà pelegrinàvem quan volíem veure i sentir en directe la música que gaudíem i que fins i tot tocàvem. No era casualitat: un parell de sales informals, desenfadades i animades ens acollien. Eren els anys del Rocky Mountain i del Cau d’Arinsal, sense esmentar algunes actuacions esporàdiques que es duien a terme a les sales de festes o bars dels hotels. Aquests noms romanen a la memòria de molts en aquest temps de l’extinció pràctica de les sales de rock andorranes, sense desmerèixer els honorables esforços de programació de locals diversos i altres esdeveniments. Arinsal ha tornat a estar durant un cap de setmana allò que vam conèixer i, en conseqüència, hem tornat a pelegrinar amb expectatives i bonhomia per gaudir del rock i del metal al Rockòdrom.
Més que de la infraestructura del festival –impecable– vull parlar de la sensació personal que m’ha transmès poder acudir-hi, arribar-hi i retrobar tots aquells que ens havíem sentit orfes durant tant de temps. Caminem pel desert quotidià, i no acostumem a poder sentir bandes suggerents en un ambient de companyonia i de restabliment d’alguna cosa semblant a una comunitat unida per aquella música, sense formalitats i en un espai propi, conformat només per la música i per a la música, amb un format a l’escala dels humans. I és que en el rock això de la comunitat i la llibertat individual són importants.
Els concerts són una celebració, un moment íntim i alhora col·lectiu. Una munió de gent seguint línies de baix accelerades, les bateries contundents i les guitarres trepidants i acompanyant els ritmes amb els cossos, lliures entre els reflexos de les llums al compàs, seguint la velocitat per matar les ansietats que el funcionament de les coses ens imprimeix. Un gaudi amb els ritmes que la varietat i la barreja de les propostes ofereixen. No s’ha d’oblidar que els estils i les modalitats de guitarra veloç i veus trencades neixen a finals del setanta i vuitanta del segle passat en el context de crisis econòmiques i desmantellament de certeses i benestar. Aquesta és en part la força del metal, del punk i de les seves variants.
He retrobat l’amabilitat, el respecte, la companyonia i l’amistat. Sentiments d’aquella comunitat informal, ben bé underground, de pelegrins en direcció a la muntanya per viure l’alliberament setmanal de la música i alhora de la conversa, dels projectes, de les alegries i les decepcions, en definitiva, de la vida que bull en cada concert. És important mantenir aquest bull per no caure en les trampes del desert, i la música com el rock i els seus derivats és important, així com el retrobament en el directe, més enllà de la reproducció digital que ens alleugereix els dies. Es vol ballar, es vol saltar, es vol vibrar, es vol aplaudir un solo, es vol el contacte amb l’altre amb la cortesia de la complicitat. Volem, els humans, tot això. No és demanar massa.
