Corria l’any 1997. Ell, funcionari comunitari a la direcció general de Desenvolupament de la Comissió Europea, treballant com a director general honorari; jo, joveníssima ambaixadora d’Andorra a la Unió Europea. Ens vam conèixer i mai, fins que la mort el va cridar el 30 d’agost de 2022, vam aturar la nostra conversa, que a mi m’ha fet créixer i m’ha enriquit intel·lectualment.
A Brussel·les, jugant a esquaix, fent llargues caminades al Bois de la Cambre i visitant exposicions, conversàvem. Andorra va ser el nexe. La seva visió pragmàtica i sàvia debatia sempre amb el meu ímpetu i passió poc mesurats. Parlàvem de l’euro abans que Andorra hi somniés, de les col·laboracions que el nostre país podia teixir amb la omnipotent Unió Europea de l’època, de les pervivències del Principat d’Andorra al llarg dels segles, de les Espanyes i de Catalunya. En Francesc, apassionat del nostre país, escrivia molts articles sobre Andorra i Europa, publicats majoritàriament a La Vanguardia, però la seva reflexió se centrava més en les relacions entre la UE. Ell era un economista competent i reconegut i jo una jove llicenciada en relacions internacionals enamorada del meu país. Vam connectar. M’agradava quan em contradeia, ja que m’obligava a cercar arguments sòlids per a justificar les meves visions.
Entre partits d’esquaix i passejos, pensàvem en el punt en què havíem deixat la conversa i seguíem. Van ser uns anys únics.
Un cop en terres ibèriques vam seguir conversant. Cadascú des de la seva perspectiva. Ell era professor a la Universitat de Barcelona i membre de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i jo tenia responsabilitats polítiques a Andorra. La visió del Francesc m’era imprescindible. Hi estigués o no d’acord. La necessitava. Em calia conèixer  aquesta visió sovint trencadora, innovadora.
Va ser cònsol honorari d’Andorra a Barcelona del 2007 al 2009.  
Val a dir que el Francesc defensava amb vehemència l’acord de cooperació amb la Unió Europea que Andorra va segellar el 2004. Coneixent les entranyes de les institucions europees de primera mà no veia clara l’opció de l’associació per al nostre país. Defensava que el que havíem de negociar era un protocol financer amb un finançament mutu, adjunt a l’acord de cooperació, i així teixir un nexe sòlid i operatiu amb la UE en matèria de medi ambient, d’educació, de cultura, de patrimoni, de llengua, d’infraestructures, de comunicacions, d’energia o de política regional. I, ara, penso que potser tenia raó, ja que si haguéssim negociat un protocol financer a l’acord de cooperació del 2004, ben segur que ja tindríem vigent un nexe operatiu amb la UE, mentre que amb els canvis de rumb protagonitzats tant per andorrans com per comunitaris, divuit anys després seguim negociant amb la UE un encaix més ampli que l’acord duaner que ens hi uneix.
A Barcelona, amb el seu Seat 600, recorríem els carrers de la ciutat. S’hi afegia de vegades el professor Ramon Viñas, que també ens va deixar fa un parell d’anys. Eren els meus directors de tesi a la Universitat de Barcelona. Tesi sobre la Unió Europea, Andorra i els petits estats i que roman inacabada. Sense ells, no tinc il·lusió per tirar-la endavant.
A Andorra recorríem el Principat amb ell i l’Ernestina, la seva esposa, que ens va deixar a principis d’any. Sempre exquisits.
La conversa va seguir fins que la mort el va cridar. Parlàvem de les tensions, dels canvis de lideratges al món, de les problemàtiques socials i polítiques, de les nostres trajectòries, de les desgràcies i de les alegries. Fins a l’últim moment ha estat un dels meus pilars. 
Sempre amb tu, Francesc.