‘Revivals’ i pel·lícules a termini

Aquest juliol la plataforma Netflix ha estrenat Stranger Things, una sèrie de producció pròpia que està ambientada l’any 1983. Era d’esperar que tota la meva generació, nascuts els anys setanta, flipés amb la sèrie, en què els protagonistes porten els pentinats que portàvem nosaltres quan teníem 9 anys, les bicicletes que porten són similars a les BH i les Motoretta GAC que dúiem nosaltres a l’estiu durant les vacances a la platja (les mountain bikes no existien) i l’ambientació intenta copiar les pel·lícules que els nostres pares ens portaven a veure al cinema, com ara E.T. El Extraterrestre, Los Goonies o Exploradores. És un homenatge constant al cinema juvenil de Spielberg, a les bandes sonores de John Carpenter i al terror de Stephen King, que es reflecteix en escenes amb destrals en què una de les protagonistes de la sèrie, Winona Rider, musa de la generació X, emula el Jack Nicholson d’El resplandor. Alien, Poltergeist i Malson en Elm Street també tenen els seus homenatges; en fi, juguen sobre segur, ja que toquen la fibra emocional dels de la meva generació.

La música de la sèrie no s’escapa als homenatges. Els compositors són Kyle Dixon i Mi­chael Stein, membres del quartet de música electrònica Survive, quatre joves que han fet un conjunt basat en els sintetitzadors analògics com els Tangerine Dream o Kraftwerk. Han elaborat una banda sonora que quan l’escoltes sembla que estiguis escoltant realment aquelles bandes electròniques dels anys vuitanta. A més els episodis estan amanits amb música pop de l’època, Echo & the Bunnymen, New Order, The Clash.

En resum, és un caramelet que ens hem empassat gustosament.

Efectivament, això dels revivals és tot curiós. Diuen que les modes tornen cada tres o quatre dècades, i amb tot el que ens va costar als de la meva edat poder portar els pantalons a mig cul ara els adolescents els tornen a portar com els nostres germans grans, sota les aixelles, com als anys vuitanta. A veure quant triguen a tornar les muscleres.

Musicalment la dècada passada va ser un revival del hard rock i grups com The Darkness empraven tots els clixés possibles per recrear la dècada prodigiosa del rock; malles amb estampat de lleopard, grenyes al vent dels ventiladors, i una vegada més la indústria ens va vèncer.

La indústria fa productes a mida per a tots nosaltres, sap greu reconèixer-ho, però així com per als nens i adolescents hi ha el Disney Channel, per a nosaltres hi ha tots aquests canals de sèries que tard o d’hora, una o altra, ens acaben atrapant. Amb l’excusa que no tenim temps de veure una pel·lícula sencera, els que som pares de nens petits hem acabat enganxant-nos a les pel·lícules a terminis.