Estava jo aquell matí mirant de rematar un text per lliurar-lo en un parell de dies. Com de costum, les notes havia anat prenent-les amb anterioritat, de forma fragmentària, a mà i en un quadernet. Ara tocava polir-lo, i vaig posar-me amb l’ordinador. Quan duia uns segons teclejant, la barra espaiadora va començar a fallar, i van seguir-la la tecla d’esborrar i les majúscules. En qüestió de minuts la majoria de peces d’aquell succedani de piano s’havien sumat a la rebel·lió alfabètica.
Per molt que vaig esforçar-m’hi, vaig ser incapaç de controlar el desgavell, i cada vegada que mirava d’imprimir una lletra a la pàgina en blanc del Word en pitjava una i en sortia una de diferent, a la pantalla. Vaig intentar posar-hi “idiosincràsia” i va quedar-me “ofopdomvtsdos”. D’acord, vaig reflexionar, potser té a veure amb què el terme, vulguis que no, és relativament elaborat. Aviam com va, amb “qorqg`358c”. Ostres, res, tampoc. La cosa va allargar-se durant una estona determinada fins que, de sobte, una mà invisible va seleccionar el galimaties que havia anat redactant i va eliminar-lo sencer davant dels meus morros. Situats de nou a la primera línia del document, el cursor feia pampallugues, com picant-me l’ullet, sorneguer, amb intermitència insultant. Un nou reguitzell de lletres va anar apareixent de mica en mica al monitor. “Noi, ja n’hi ha prou. No sé quants anys porto aguantant la matraca que em fots periòdicament, cada dues setmanes, i ja no puc resistir-ho més. Els estudiosos en allò que en diuen dinàmica de tecleig argumenten que, amb un mínim de dades d’ús de l’usuari d’un teclat, és fàcil reconèixer-lo, identificar-lo quan el fa servir i inclús predir quin adjectiu emprarà a continuació d’un determinat substantiu. Mentida. A tu no hi ha manera de seguir-te la pista, xaval: ara comences, ara t’atures, ara segueixes però esborres la meitat del que hi havia escrit, corregeixes no sé què, que si busques sinònims, i un punt, i una coma... Ets desesperant, pavo, un corcó. I no és només això. És que a banda de ser un puto maniàtic insegur del que fas ni tu mateix saps de què collons parles, bona part del temps. I com que no tens ni idea de què escriure ho fas sobre fum”.
El tema no va quedar aquí, sinó que la CPU, el processador o el teclat del PC encara no havien acabat de buidar el pap. “Fixa’t, si no, en els darrers articles que has perpetrat; un, parlant de tu fent el capullo a la disco esforçant-te per menjar-te una rosca; l’altre, Nemo, Dory i la mare que va parir-los a tots; o aquella a propòsit dels teus somnis humits amb les majorets de la desfilada de Sant Antoni a Ripollet. Entens el que et dic? Surt del mig. Avui la columna te la faig jo ”.