Els polítics que menteixen o inflen els seus currículums ho fan més per vanitat, per ser més i no perquè els fes falta. Molts països, i Andorra no n’és una excepció, estan plens de casos de dirigents que amb una mica de sort tenen una llicenciatura.
Però cal presumir d’estudis per omplir el Ridiculum Vitae amb títols com tòtems de legitimitat social encara que sigui amb un curs per correspondència CCC de guitarra o el diploma de postgrau en Harry Potter que imparteix una universitat del Regne Unit.
A Espanya, una diputada del Partit Popular ha hagut de dimitir per un excés de falses titulacions, fins i tot una docència en règim de fixa discontínua en una universitat de Guatemala, que sempre és més difícil de comprovar.
En comptes d’anar a Guatepeor, la noia ha progressat adequadament i després de les mentides l’han contractat de tertuliana a La Cuatro a l’infame programa En boca de todos. Sembla que tot estigui permès. Vas a un curset a Aravaca i dius que has estat a Harvard, perquè els títols s’han convertit de forma gradual i indesitjada en la gran ficció del mèrit. Una ficció que alguns intenten burlar per superar una barrera: la de l’acreditació institucional.
A tot això, el més extraordinari que ha dit els darrers dies la ministra de Treball i Economia Social d’Espanya, Yolanda Díaz, és que li encantaria tenir algú al Govern que fos paleta o empleada domèstica.
Perquè el debat sobre els estudis a la política li sembla “de classe”. Que potser el paleta o la dona de la neteja eren millors que ella. Però fa temps que vam abandonar la idea que ens governin els millors. També a Andorra.
