Rien ne va plus

Andorra és, qui podria negar-ho?, un país de llargues digestions. Amb 140 anys de retard acaba d’obrir les portes el Gran Casino que porta el nom del país, aquell que a finals del segle XIX va provocar una discòrdia entre els coprínceps i dues faccions del poble andorrà que ha passat a la història amb el nom de Revolució del 1883; un casino que finalment no es va autoritzar, com tampoc no va venir a les nostres valls el ferrocarril que prometien els promotors, ni el país andorrà es va convertir en un epígon de Mònaco o de Baden-Baden.

Des d’aquelles dates tan reculades, van passar moltes dècades, i a Andorra va viure un segle gloriós, fins que no es va tornar a parlar del Gran Casino. Va ser després de l’entrada en vigor de la Constitució, amb els aires nous que acompanyaven el triomf de la revolució burgesa (arribada, també, a casa nostra amb 200 anys de retard), que van començar a caure caretes i la idea de muntar una casa de joc va tornar a emergir. De fet, quan l’era constitucional encara no havia complert dos anys, amb l’entrada al Govern de Marc Forné, a casa nostra ja es jugava i les cases de joc, que funcionaven alegalment, una a Prat de la Creu i l’altra a Carlemany, anunciaven quintos, emulant les tradicionals rifes nadalenques, i eren obertes tot l’any. Poc després, però, va venir la llei que va permetre anomenar el joc del bingo pel seu nom. I el setembre del 1995 semblava que era imminent l’obertura de sales amb màquines escurabutxaques, cosa que no es va esdevenir, perquè les nostres autoritats en realitat picaven més alt: l’amistat del nostre cap de Govern amb l’alcaldessa de Las Vegas no va néixer per atzar ni perquè sí, com tampoc era comprar tabac o perfums el motiu dels sovintejats viatges andorrans del representant oficiós de Casinos de Catalunya.

Amb la Constitució, certament, van caure algunes caretes. Va caure la del Registre Civil, el matrimoni i el divorci, gràcies als bons oficis democràtics d’un bisbe savi. Va caure la que mantenia privilegis poc menys que medievals en matèria econòmica en favor d’una part de la ciutadania. Van caure, si més no en part, les restriccions draconianes per a l’accés a la nacionalitat. Però hi ha hagut caretes que s’han resistit més a caure, i una ha estat la del Gran Casino. Mentre en una timba de botifarra d’Escaldes el personal anava discutint si el magne negoci s’instal·laria a la Terra de Mariasantíssima (el Pas de la Casa) o bé a l’edifici del Punt de Trobada, i en una altra de la Massana es debatia sobre si el tipus fiscal a aplicar-hi hauria de ser del 8 o del 10 per cent dels ingressos bruts, anaven passant els anys i la digestió s’allargassava fins a l’infinit.

Però, finalment, el Gran Casino ha fet el cim. Potser serà un bon negoci per a alguns, i una font d’ingressos per a la Padrina. Però, 140 anys més tard del moment oportú, i sense un Crazy Horse al costat, ja no pot aspirar a ser el no va más del glamur.