Llegia amb interès i ho recomano a tothom que li interessi aquest tema, la ponència que va fer el ministre d’Educació, Ladislau Baró, a la UNED el darrer 30 d’octubre. M’hi va atreure el títol com a ensenyant de ciències socials en una escola pública del país: És la política un joc de suma zero? Lliçons de les ciències socials per al Pirineu i Andorra. 

L’estructura i el contingut de la ponència que parla de la demografia, del creixement de població, de l'economia, de l'urbanisme i de totes les tensions ocasionades per aquests paràmetres que han capgirat les relacions socials de les darreres dècades, tant a Andorra com a l’Alt Pirineu, és del tot motivadora i d'allò més interessant. Amb un raonament impecable fent una picada d’ull tant a politòlegs i economistes com Elionor Ostrom, que també va obtenir el premi Nobel d’economia, com a personalitats del país involucrades des de fa anys als sabers que el país genera a les ciències socials, com Antoni Pol, Baró desgrana els seus pensaments sobre aquesta qüestió. 

Però en acabar la lectura he percebut l’abisme que hi ha entre la teoria, manifestada pel ministre i la pràctica que vivim els docents. Els docents de l’escola andorrana anem amb una sabata i una espardenya. I és que, en el sistema andorrà, els programes que sembla que estiguin elaborats en despatxos tancats per persones totalment desconnectades de la realitat de l’alumnat, no donen eines reals, factibles i amb recursos per posar-los en pràctica. Al sistema educatiu del Principat, i malgrat les recomanacions de la direcció d’Educació del Consell d’Europa, no es disposa de llibres de text amb continguts pensats, contrastats i elaborats amb rigor, que puguin guiar tant al professorat com a l’alumnat amb els continguts acadèmics. I tenint en compte, també, les directrius pedagògiques de competències del ministeri.

I si bé és cert que hi ha un servei d’inspecció al ministeri que segueix amb cura teòricament l’aplicació dels programes en els diferents nivells educatius a l’escola andorrana, el que l’interessa per damunt de tot és la part pedagògica de la programació que elabora el docent. Deixant en un raconet, quasi oblidat, el rigor acadèmic. Així, si al Servei d’Inspecció se li presenta una programació que segueix les pautes i les fases que el ministeri ha dictat, i totes les directrius d’atenció a la diversitat, d’inclusió, de treball individual, en parella o de grup obligatòries per elaborar una programació pedagògicament impecable, però on manca el rigor acadèmic dels continguts, ho donarà per bo. Ja que no és la seva prioritat. I en aquest aspecte és on la distància entre els pensaments del ministre Baró i la realitat educativa, almenys pel que fa les ciències socials, es fa més palesa.

Així que, sense uns suports acadèmicament solvents i elaborats pel ministeri que guiïn els docents, difícilment l’ensenyament de les ciències socials podrà trobar un equilibri entre el rigor pedagògic, que ja té, i el rigor acadèmic que ara per ara no té.