Robatoris

El nostre patrimoni sempre ha estat cobejat i no ha mancat ocasió perquè alguns pocavergonyes se n’apropiessin indegudament. Certes peces es van poder recuperar i d’altres les hem perdut per sempre més.

Els inicis de Charles Romeu, com a veguer francès són força moguts en aquest aspecte. Constata malauradament robatoris o incidents a les esglésies, com és el cas de l’església d’Encamp, on l’agost del 1887 s’enduen la imatge del Crist. Ràpidament, les sospites cauen sobre uns ciutadans francesos: Antoine Rigaud, dit Pelet de Siguer, fill d’un carboner; Jean Argeliès de París, antic alumne de l’École des Chartes, que segons sembla és advocat i periodista; i Legoff, que també es presenta com a advocat del Tribunal d’Apel·lació de París (curiosament aquests dos últims han estat vistos per Romeu a Andorra que treu foc pels queixals). Els tres inculpats passen a mans de la Justícia de Foix.

Romeu se sent especialment preocupat, atès que aquest delicte orquestrat per “francesos” ha creat una mala impressió als andorrans, a més de l’atemptat al component religiós que ha afectat una població molt creient, sorpresa per l’atac a un símbol religiós. Amb el capellà de Canillo, Domingo Tuset, seguirà activament aquest afer amb un desenllaç feliç: la restitució, un any més tard, de la imatge del Crist. Més val tard que mai...

Però aquí no acaben els incidents. La nit del 27 de maig del 1889, un cartutx de dinamita esclata al presbiteri de l’església de Sant Julià de Lòria. En un primer moment informen Romeu que potser caldria buscar els culpables entre el jovent, que hauria tingut una picabaralla amb el mossèn per una discussió sobre uns balls...

Tants maldecaps potser van fer pensar en Romeu que caldria fer venir alguna força especial. De ben segur que la cançó del Gendarme Andorran, de Louis J., amb música de M. Bizel publicada el 1875, li devia passar pel cap: “Les magistrat du val d’Andorre, Voulant en chasser les brigands,/ (D’ordonnance) Pour fair’ le métier de Pandore,/ ont fait appel à de brav’s gens./ (D’arm’s de France). En sentant v’nir ce corps d’élite,/ Qui s’avanc’ pour les prendre au col,/ (Lei sans m’nottes) Les bandits sont saisis au gite,/ Avant de consommer leur vol (Tig’ de bottes)”.

Una cançó que té un final feliç per als qui han lluitat contra els lladres! “Après d’honorables campagnes,/ Le brave gendarme Andorran/ (Ci par l’âge) Viendra prendre dans ses montagnes,/ Un’ femm’ qui d’vienn’ bientôt maman,/ (Que en ménage) Quittant sa chaussure guerrière,/ Car en ce bas mond’ tout finit,/ (De linottes) Il orn’ra l’mur de sa chaumière/ D’l’uniform’ que jadis il mit. (Tig’ de bottes).