La situació de l’habitatge, la necessitat de trobar mà d’obra qualificada (o no qualificada) i l’excés de població són tres reptes que ha d’afrontar l’Andorra actual, i també d’altres llocs, com ja sabem. Les receptes no són fàcils ni úniques, i per això costa encertar en les decisions. Aquest escenari és terreny propici perquè la imaginació i les experiències viscudes en altres indrets suggereixen solucions més o menys utòpiques, però ja ho jutjaran vostès mateixos.
Per una banda, darrerament se m’ha fet arribar –amb més o menys rigor– que una possible iniciativa seria construir encara més torres a Escaldes-Engordany (de fet, ja se’n faran més) i com més altes millor, per encabir-hi els nous residents, en un intent d’acostar-se al cel com feia temps que no es veia. S’argumentava que les torres no ocupen cap terreny amb valor mediambiental i que molt pitjor són les urbanitzacions que des de la mateixa parròquia es perceben a mitja muntanya, com ara Engolasters o Can Diumenge. Què volen que els digui? No m’ha convençut, i suposo que a la majoria de vostès tampoc, tot i que n’hi ha per a tots els gustos. En qualsevol cas, serien més habitatges per a més residents d’alt poder adquisitiu, que, de fet, ja és el que està passant.
Una altra proposta que m’han exposat darrerament i que pot semblar esbojarrada d’entrada, sobretot perquè a la nostra cultura no hi estem acostumats, és introduir la tecnologia en molts negocis de serveis de cara al públic i substituir els treballadors presencials per robots o altres formes de servir que no requereixin la presència de persones humanes, com ara una mena de cintes transportadores per servir el menjar en un restaurant de la cuina al client. En definitiva, robots per cambrers. Aquesta mena de solucions són habituals a països asiàtics amb poca immigració i amb molt talent per a la tecnologia, com per exemple Corea del Sud o d’altres de la zona. Són viables perquè les seves respectives societats hi estan habituades. Sincerament, em sembla que seria una manera de reduir la quantitat de mà d’obra que es necessita a Andorra i, de passada, frenaríem l’excés de població i la dificultat per trobar habitatge. Caldria un canvi de mentalitat, però coses més inimaginables s’han vist.
Segur que si ens posem entre tots a buscar solucions en trobaríem més, però de moment aporto aquestes dues, tot i que la primera per mi no és una opció ni viable ni aconsellable. En canvi, la segona sí que em sembla que hauria de ser tinguda en compte tant pels responsables públics com pels empresaris i, en definitiva, pel conjunt de la societat. Potser fins i tot podria ser un atractiu turístic més, ara que sembla que les xifres de l’estiu han minvat una mica, almenys el mes de juliol.
Mentre res d’això no arriba i a les portes del famós 2027, darrerament he notat com comencen a incrementar-se les ofertes de pisos disponibles per al lloguer. Certament n’hi ha més però continuen a preus prohibitius per a butxaques inferiors al salari mitjà, que probablement sigui la majoria de la població. Però almenys en comencen a sortir, que ja és molt o més que abans. Ignoro com evolucionarà això els propers mesos, però si els preus continuen així (1.800 euros per a 75 metres quadrats i dues habitacions) la gent seguirà sense poder canviar de pis o sense trobar-ne un en cas de necessitat imperiosa. 
A més, com que els nostres polítics estaran més preocupats per situar-se en bona posició de cara a les properes eleccions generals que s’han de celebrar també l’any vinent, difícilment es posaran sobre la taula massa solucions arriscades que no siguin les que ja s’han aprovat fins ara o s’han d’aprovar pròximament. Així, haurem d’esperar si les torres que ja es comencen a construir augmenten de pisos o si comencen a arribar els primers robots a bars i restaurants. A les pistes d’esquí ja no ho veig tant això dels robots, però mai se sap. N’estarem pendents.