Van plenes les xarxes de mems i bromes de tot tipus que mostren la sornegueria amb què els aficionats a l’òpera (bé, una part si més no) han rebut l’aventura vocal de Rosalía... i l’exuberant desplegament promocional. Servidora escolta i calla, no en té, d’opinió formada; primer perquè no té eines per avaluar la qualitat com a hipotètica soprano (o el que sigui) i, segon i més important, perquè mai m’he molestat a escoltar-la: cansada de tanta parafernàlia publicitària com l’acompanya, dec tenir ganes de portar la contrària.
No obstant, diria que il·lustra la controvèrsia aquella, tan vella i a l’hora tan actual, que van mantenir Walter Benjamin i Theodor W. Adorno. Grosso modo, defensava el primer que amb la posibilitat que començava a oferir la tecnologia de reproduir l’obra d’art (cine, fotografia...), la cultura no podria menys que democratitzar-se, sortir de reductes elitistes i contribuir a la formació de l’esperit crític de les masses. Al contrari, li responia el seu no obstant amic i benefactor, que tenia una visió més diguem-ne apocalíptica (o clarivident) sobre com la indústria cultural (a ningú li xoquen aquests dos conceptes lligats?) en realitat esdevé instrument de control a través de la reiteració constant dels mateixos missatges i clau en el manteniment i reforç del capitalisme. El monstre tot ho fagocita, com demostren experiments en l’àmbit de les arts plàstiques i visuals, de la merda d’artista de Manzoni al plàtan de Cattelan. Propostes subversives convertides inexorablement en mercaderia.
Il·lustra també, aquesta proposta de la de Sant Esteve Sesrovires, com ens agraden els succedanis, en la música, el menjar, la política... les coses mastegadetes, com si haguéssim de defugir -col·lectivament- qualsevol esforç mental.
“Els rucs prefereixen la palla a l’or”, advertia Heràclit. I l’obscur, li’n deien.
