Ruiz Mateos parla per a Andorra

Si l’Andorra Magazine ens ha proporcionat moments impagables, amb entrevistes d’allò més esperpèntiques i eclèctiques, la revista Informacions també va tenir els seus moments de glòria.
Informacions va néixer l’any 1975 i va arribar a ser una de les publicacions més importants del moment, incloïa nombrosa informació nacional  i es va publicar durant més de trenta anys, cosa que li atorga el títol de publicació més longeva del Principat (Pont i Guillamet dixit). Francesc Ruiz en va ser el creador, a través de la seva empresa Promocions Publicitàries. Anys després Ruiz la vendria a Premsa Andorrana i es va passar  a publicar com a dominical que es distribuiria conjuntament amb el Diari d’Andorra. El 1991, amb Rosa Mari Sorribes com a cap de redacció, hi van col·laborar personalitats prou conegudes avui pel gran públic com Albert Salvadó, Rossend Marsol, i Carme Barceló, entre d’altres. 
Avui ens centrarem en la figura de Carme Barceló, que als no aficionats als esports i sobretot al futbol, potser no ens cridarà gaire l’atenció, però anys després del seu pas per Andorra ha esdevingut una de les periodistes esportives catalanes més destacades... Sí, sí l’heu encertat, és una de les col·laboradores avui dia del Chiringuito de jugones de Josep Pedrerol. Val a dir que Barceló també va participar en l’Informacions Diari, a la mateixa època, i fins i tot va treure el cap per la revista Línia 86.
En aquesta ocasió Barceló deixava a un costat el vessant esportiu per entrevistar un dels personatges més polèmics del moment: José María Ruiz Mateos, empresari andalús que declarava no haver posat mai un peu al nostre país. Anys després la seva admiració per Andorra es convertiria en una relació molt, diguem-ne, estreta. 
En un restaurant de Valladolid es van trobar doncs, a principis del 1991, la nostra periodista i l’empresari, que en paraules de Barceló, era un “personatge certament singular, entre l’absurditat i la intel·ligència màxima [...] proper i sincer, extremadament educat i una mica señorito andaluz terrateniente”. Una perla de cultiu en tota regla, vaja. 
L’any 1991 Ruiz Mateos ja havia donat bona mostra de la seva excentricitat i caràcter conflictiu, havent iniciat una guerra amb l’exministre espanyol Miguel Boyer arran de l’expropiació del seu hòlding d’empreses Rumasa per part del govern de Felipe González. Qui més qui menys recordarà el cop de puny endinyat a Boyer i la seva frase per excel·lència “Que te pego, leche”, declarada frase de l’any a Espanya. El seu moment gloriós, però, arribà quan va aparèixer disfressat de superheroi declarant que “Superman era justicier i com que aquí la justícia no existeix he trucat per telèfon a Amèrica, al meu amic Clark Kent i li he dit ‘home, ajuda’m!’”
Centrem-nos, però, en la imatge que l’empresari tenia del nostre país. Després d’haver protagonitzat nombroses fugues de la Justícia espanyola, la periodista li demana si coneix el Principat: “Conec Andorra, és clar, i quan anava de fugat per la vida, més d’un cop em vaig plantejar d’amargar-me a aquest país. Pot ser un bon lloc i segur que ningú no imagina que un milionari buscat per la Justícia s’amagui a unes muntanyes tan properes. Ho proposaré a algú o bé a mi mateix, perquè amb Felipe González encara al govern qualsevol cosa pot succeir encara a Ruiz-Mateos”.
I quina era la seva opinió dels nostres gestors?  “Doncs, l’esperit del meu discurs és que a Andorra no fa falta que surti el Ruiz-Mateos de torn per arreglar els desperfectes. Són bons administradors. Això ho veig des de Madrid, i des de Pernambuco”. Sentint aquesta mena d’oda a les nostres virtuts, Barceló va aprofitar l’ocasió per animar-lo a invertir al nostre país, cosa que l’empresari no va descartar.
Després de repassar-ne les proeses, inclosa la seva a Iraq per aconseguir alliberar els ostatges de la guerra del Golf Pèrsic en la seva etapa d’eurodiputat, arriba el moment àlgid de la conversa. “I què li sembla Andorra, així des de fora? Doncs que al Principat li manca una Princesa, una Carolina o una Estefania de Mònaco [...] Això pot semblar superficial però no ho és, dona charme”.
Així doncs, mentre preparem els papers reglamentaris per convocar edicte a coprincesa, no sense el permís de les autoritats pertinents, els convido a llegir la resta de l’entrevista a la nostra hemeroteca, ja saben, a la Biblioteca Nacional, edifici Rosaleda d’Encamp.