La sensació que tinc és la mateixa de la cançó d’Astrud del bar que tanca. Diu, més o menys, que el nostre bar fa temps que va tancar i en el seu moment no ens va importar, ni ara tampoc. Però en el seu lloc han posat un Starbucks i ens fa tanta ràbia que sembla nostàlgia.
Perquè cada vegada que algú de la meva infància traspassa, amb ell mor una mica d’aquell món dels vuitanta i noranta que encara crec immortal. I, de manera malaltissa, em resisteixo a acceptar que aquesta cosa que tenim ara l’hagi substituït.
Per als que vam néixer als setanta, La Trinca no era només un grup que cantava cançons amb dobles sentits verds. Era la banda sonora d’un país que anava amb la camisa oberta i els shorts molt estrets respirant, per fi, sense por. La Trinca trencava tabús amb un somriure demostrant que l’humor podia ser intel·ligent, barruer i popular tot alhora.
De tots els discs del trio em decanto per la sarsuela-rock basada en una obra de teatre de finals del XIX de Frederic Soler, Pitarra. Es tracta d'una paròdia desmitificadora d’un dels personatges cabdals de la mitologia de la renaixença catalana: Don Jaume el Conquistador. L’obra és meravellosament grollera i no passaria cap mena de tall d’allò que es considera avui socialment correcte. La música és genial i el disc una joia infame.
Després de penjar els hàbits musical, els trincos van fundar Gestmusic, una de les productores televisives més lucratives que ha tingut el país de sota. I només per això ja es mereix aquest panegíric.
Cruz va ser el pare de molts dels meus plaers culpables televisius. Qui no recorda No te rías, que és peor? Amb Marianico el Corto i l’inigualable humor absurd de Pedro Reyes. Recordo estar enamorat platònicament, ara en diuen crush, de l’Àngels Gonyalons a Betes i Films, els Vídeos de primera de TV3.
Agraït per sempre estaré per omplir la buidor de moltes nits al pis d’estudiants de la Ronda de Sant Antoni. Amb en Guillem, en Rodrigo, les llaunes de cervesa del DIA i el tetrahidrocannabinol gaudíem davant un televisor arreplegat del carrer de les coces de kungfu del Bisbal, els que fuertes de Bustamante o els ui los bocadillos de la Rosa d’Espanya. Recordo el festival de cocaïnòmans que era Cronicas marcianas. De com admiràvem les converses pujades de to i de volum, les criaturetes del cunyat d'Arús i el penis de Boris Izaguirre. Beneïda nostàlgia!
La joia de la corona, l’obra mestra que ens va omplir els ulls de la merda televisiva més exquisida l’he deixat per al final. Estic parlant d'Hotel Glam, un programa de telerealitat estil Gran Hermano, on tancaren criatures tan excelses com Pocholo (el netíssim i passat d’speed del Generalísimo), Dinio o Aramis Fuster.
Gràcies per descobrir-me i fer-me fruir de la infracultura! DEP Toni Cruz.