El 2010 els EUA van adoptar la llei coneguda com a Foreign Account Tax Complaiance Act (Fatca), que obliga als bancs estrangers que vulguin operar amb el mercat financer americà, i doncs amb Wall Street, a facilitar automàticament als organismes tributaris americans informacions sobre les activitats financeres dels ciutadans dels EUA.
Ja el 2018. a l’entorn de quaranta-cinc mil establiments bancaris, situats en cent noranta països, van transmetre informacions sobre quatre milions i mig de comptes bancaris.
La informació feia referència a un milió i mig de contribuents, per una suma de quatre mil milers de milions de dòlars d’actiu dipositat a l’estranger. Aquella suma representava el 5% dels actius posseïts per les famílies nord-americanes.
El 2009 alguns directius de la banca andorrana feien escarafalls davant el govern que jo presidia, oposant-se a l’acord monetari que estàvem negociant amb la Comissió Europea, perquè els suposava no solament un augment important de normes reguladores de l’activitat financera, sinó també un suplement significatiu en les despeses de funcionament del negoci bancari. Però la banca andorrana no fou pas la darrera a trametre la informació imposada pel Fatca als organismes fiscals dels EUA. El negoci era el negoci.
El gener del 2022, Oxfam Intermon va presentar al Fòrum Econòmic Internacional de Davos (Suïssa) un informe (Les desigualtats maten) en el qual denunciava que la pandèmia de Covid-19 havia disparat la riquesa dels multimilionaris i també havia fet augmentar la desigualtat extrema, provocant la defunció d’almenys vint-i-una mil persones al dia per falta d’accés a la salut, fam, violència de gènere o canvi climàtic.
Passen els anys, però la situació de desigualtat va augmentant, a Andorra i arreu del món.
El setembre de l’any passat l’economista català Josep Oliver Alonso escrivia a La Vanguardia el següent: “En el debat politicoeconòmic d’avui, hi ha consens a certificar la dissociació entre millores macroeconòmiques, del PIB o de l’ocupació, i la percepció del comú de la ciutadania: mentre que el primer àmbit fa anys que registra notables increments, les apreciacions individuals del creixement són més insatisfactòries. Perquè, per a cada família, el que determina la seva percepció del que passa en l’economia del país no és l’increment agregat del PIB, sinó el del seu ingrés: poc importa el que faci el primer si això no es tradueix en augments del segon.”
Com assenyala molt bé Josep Oliver, el ciutadà, que toca de peus a terra i cada matí ben d’hora marxa a treballar, té raó quan ens diu que una cosa és l’increment del PIB, una altra de diferent el de la renda per habitant i una altra de molt diferent el de la renda de cada una de les llars.
A Andorra també hi ha percepcions molt diferents sobre com afecta el creixement de l’economia segons el grup social: molt positives per als més rics i clarament negatives per a una part notable del país.
Són les dues Andorra, que van a dues velocitats diferents.
Una societat dividida no ajuda a construir un projecte de futur. I com més gran és l’ambició, més socialment acceptada ha de ser. Aquesta entesa està per fer; ara, no hi és.
Hi ha una potent sensació d’injustícia entre una part de la ciutadania. No pas d’una injustícia abstracta, sinó de la que neix del verí de les comparacions. La situació al Pas de la Casa agreuja aquesta sensació.
Andorra, malgrat les aparences de façana, no va bé. Estem en una situació i en un moment en què cal un reagrupament de tots els que creuen que Andorra és un projecte col·lectiu i que hi ha una possibilitat de redreçar la situació. 
No es tracta pas d’aixecar acta del declivi, sinó d’analitzar la manera com hom pot inventar el futur.