El futur fa temps que s’ha instal·lat entre nosaltres. Mireu, si no, el darrer mòbil que m’han regalat: és un dispositiu transparent (!) d’última generació dissenyat per a recarregar-se per mitjà de radiació solar. Només té una pega que els estimats amics que van decidir obsequiar-me’l no van prendre prou en consideració: si ets relativament inútil corres el gran risc de no saber on l’has deixat i, com que transparenta, trigues dies a trobar-lo. No pas jo, que mai no perdo res: només deslocalitzo temporalment certes coses.

Dins d’un capítol diferent, porto mesos alimentant-me de carn sintètica, cultivada en un entorn controlat amb sèrum fetal boví i altres biocomponents que en permeten la seva elaboració. Té, d’entrada, un inconvenient, el preu: la primera hamburguesa produïda en aquestes condicions va costar 250.000 €, però a mi la del sopar d’ahir va sortir-me per 1.800 de no res. I alguna curiositat. Els efectes que un bé de consum així pot tenir en la salut humana no acaben d’estar clars: fa setmanes que tinc pànquies, i he adquirit l’habilitat de sentir sons a molt baixa freqüència. Em va de conya per escoltar com em critiquen els capullos de comptabilitat, però no vegis tu si les passo putes, les nits de revetlla. Però amb una de les coses que estic més satisfet de tot és amb el meu fetge postís nou de trinca: després d’haver-me destrossat, al llarg dels anys, el que venia de sèrie, ara puc anar fapicant-me recanvis. Els faig a casa, a la campa on abans tenia el laboratori de fotografia m’he muntat un racó amb una bioimpressora 3D on, un cop me’n trec una mostra, enganxo jo mateix les capes de teixit una a una amb l’ajut de biotinta. Parlant de tinta, n’utilitzo una d’especial per colorar la roba i per generar electricitat a partir de llum natural, el que possibilita alimentar el tèxtil de què està feta, que a la vegada m’ajuda a monitorar les constants vitals. He fet el salt també a l’àmbit cardíac, però amb el darrer cor he de vigilar una mica: se’m va gastar una de les tintures bio, i en reemplaçar-la per un cartutx negre de la meva HP la cosa no va quedar del tot rematada.

El que m’hauria anat d’allò més bé quan vaig néixer, amb menys de set mesos, és una placenta artificial com les d’ara. He arrossegat mancances tota la vida, i ni l’implant de grafè al cervell ni l’ús de nanobots per millorar-ne el reg sanguini no m’han servit mai de gaire. El contenidor biocompatible, connectat a un sistema de circulació de líquid amniòtic i un circuit sanguini exocorpori, hauria estat un luxe, com a substitut del receptacle matern. Així hauria pogut desenvolupar-me plenament i escriuria els meus propis articles d’opinió, en lloc de fer-ho amb ChatGPT.