YouTube fa molt que ho té, encara que per ser sincer, no he entès mai per què. Probablement el meu cervell s’està quedant obsolet amb certes coses d’internet, i no els mentiré, ja em va bé així.

Ara sembla que és un sistema que també vol implementar Netflix. Fa poc més d’una setmana va aparèixer la notícia, i ara sí que definitivament no entenc res. Senyores i senyors, la nova joia de la corona: poder veure les pel·lícules i les sèries a velocitat avançada. I com ho justifiquen? Senzill. Diuen que els usuaris, sobretot els més joves, estan acostumats a consumir productes audiovisuals a una velocitat més ràpida de la normal per a la qual aquest producte va ser concebut.

La primera pregunta és més que òbvia: per  què? No ho sé, si m’ajuden els ho agrairé. L’única cosa que se m’ocorre és... pel sol fet d’anar de pressa i consumir com més millor. Com si això fos garantia d’alguna cosa, però bé...

I de sobte, vaig recordar una pel·lícula d’Adam Sandler que es diu Clic i la premissa és simple. Un dia, Adam rep d’un misteriós venedor un comandament amb el qual pot controlar la realitat, i sobretot el temps. Pot fer saltar baralles amb la seva dona, moments en els quals s’avorreix, etc. En definitiva, tot el que no li agrada. Per a la seva desgràcia, el comandament aprèn de les seves eleccions i comença a avançar moments encara que Adam no els decideixi ni els vulgui, i així, el personatge es troba en un tancar i obrir d’ulls  gairebé al final de la seva vida i s’adona que es va perdre els millors moments.

Passarà alguna cosa semblant ara amb aquesta moda, que ja no ho és tant, de voler que tot succeeixi ràpidament i les coses dolentes ens afectin el menys possible? Molt em temo, sobretot, que ens estiguem oblidant d’ensenyar a les noves generacions que a vegades –per no dir gairebé sempre- s’aprèn més del dolent que del bo. Perquè com diu una frase budista: “Quan les sabates no estrenyen, t’oblides del peu”.

I, com que ja fa molt temps que sembla que caminem sobre núvols de cotó i coberts per una bombolla, anem per la vida perdent la memòria. Però tot continua i els reptes segueixen apareixent com sempre, la qüestió és si tenim els mateixos recursos (no econòmics) que abans per fer-hi front o si cada vegada més busquem edulcorar la realitat amb panacees... o amb comandaments màgics. Llàstima que no tot és el que sembla, i és clar, al final de la pel·lícula es descobreix que aquest venedor d’il·lusions era l’àngel de la mort. Però bé, en definitiva només es tracta de veure una pel·lícula una mica més ràpid, tampoc és per a tant. Vosaltres sempre tan pessimistes...