Un ha de saber d’on ve i tenir clar on vol anar per poder-hi arribar. O, com farien Dupond i Dupont, jo encara diria més: el que s’ha de tenir més clar és on no es vol anar, especialment per no tornar a caure en segons quins errors del passat. Com a mínim, això és el que sempre s’ha dit. Però sembla que aquesta lliçó tan bàsica encara no l’hem apresa i malauradament el món torna a estar en mans d’eixelebrats. Estem a la seva mercè sota amenaça de fer-nos caure a sobre una pluja de bombes. I, els facis cas o no, si aquell dia s’aixequen amb ganes de prémer el botó estàs perdut. I el dret internacional i l’Organització de les Nacions Unides tornen a estar en qüestió, si no és que ja han quedat en paper mullat. Molts no saben, o han oblidat, el que va motivar la creació de l’ONU.
Això passa a nivell internacional amb personatges per tots coneguts a diferents punts de la geografia global, però també passa en una menor escala a d’altres àmbits. Perquè, malauradament, de narcisistes i egocèntrics, ja no parlo d’egoistes, n’hi ha a tot arreu, i també d’aquells a qui els sobra autoestima i a qui els en falta i ho compensen trepitjant els altres. Segur que a tots ens ha vingut algú o altre al cap, sigui en l’àmbit polític nacional, en el laboral i fins i tot en el domèstic.
Potser va sent hora que ens aixequem i alcem la veu contra les formes autoritàries i dictatorials, i contra les arbitrarietats que imposen. Perquè tenim dret a viure en pau i sense por.
Dit això, i ara amb to humorístic, potser també cal tenir clar d’on es ve per evitar criticar certes decisions polítiques quan en el moment que es van prendre es formava part del cercle que les va adoptar, eh senyor Torres?
