“Vam jugar com mai i vam perdre com sempre”. Alguns diuen que aquesta frase la va dir Alfredo Di Stéfano. L’argentí, conegut com la “Saeta Rubia”, la va dir quan jugava al Millonarios. Aquell era un equip que feia un futbol espectacular, que meravellava tothom, que omplia estadis, però només li faltava, potser, el més important. I què és el més important? Guanyar partits. I què va fer? Va fitxar pel Reial Madrid i allà se li van solucionar tots els mals. La seva filosofia sobre el futbol era bàsica i va quedar confirmada quan va definir el futbol d’aquesta manera: “La pilota està feta de cuir, el cuir ve de la vaca, la vaca menja pastura, així que s’ha de llançar la pilota a la pastura”. El malaguanyat exjugador i també exentrenador tenia molt clar que l’equip estava per sobre de qualsevol individualitat, i això que ell era el líder d’allà on va jugar. Això sí, treballava com ningú. “Cap jugador és tant bo com tots junts”. També ho va dir ell. Deixant de parlar de la Saeta Rubia, l’FC Andorra va estar durant unes temporades xerrant sobre l’estil. Defensant la idea de joc. Van ser talibans d’una manera de jugar. És cert que van assolir l’ascens a segona divisió jugant d’una manera determinada i també van acabar el primer any al futbol professional a tocar de l’ascens del play-off per ascendir a primera. Els dubtes, com tot a la vida, van arribar quan van començar a anar mal dades. Va passar allò que va dir el grup El Último de la Fila en una de les seves cançons: “Quan la pobresa entra per la porta, l’amor salta per la finestra”. Alguns van acabar cansats del discurs de l’entrenador i altres van sucumbir a allò que té l’esport professional: els resultats. I al seu lloc va arribar algú que predica tot el contrari. Tarazona va ser l’exemple del fet que un ha de saber on és.