L’OCDE obliga Andorra a tirar enrere el model fiscal sobre el qual s’havia de fonamentar l’obertura econòmica de DA. Saboya faria anys que menteix al poble andorrà i probablement a la resta de membres del Govern. No era veritat que el model fiscal andorrà estigués homologat per l’OCDE.
L’obertura econòmica andorrana es fonamentava en aquesta suposada homologació del nou marc impositiu. Un disseny fiscal que ara cau per terra i ens deixa sense un element diferenciador per impulsar l’obertura econòmica, que simplement esdevé inviable. Sí, em refereixo a aquella màgica obertura econòmica que havia de portar bonances, que havia de modernitzar la nostra societat, que havia de portar un futur meravellós. Una màgica obertura que no ha passat de ser una enganyifa electoral. Molt votada, però una enganyifa. Una enganyifa que realment era necessària per tirar per terra veritables pilars econòmics que incomodaven els padrins polítics de Saboya que tenien un altre objectiu: obrir el camí vers l’obtenció del passaport financer que volia assolir una determinada part de la banca. Una banca descarada, que surt diàriament a la premsa internacional exposant unes vergonyes que demostren que no li tremola el pols a l’hora de fer disbarats de gran magnitud.
El més greu de tot és que qualsevol expert internacional era perfectament coneixedor que el discurs de Saboya era simplement pueril, fantasiós i incompatible amb el nou marc fiscal internacional. No podia funcionar. Es tracta d’un marc fiscal fonamentat en unes rebaixes fiscals del 80% si l’empresa exercia unes determinades activitats. Són els anomenats règims especials, que havien de permetre l’establiment a Andorra d’aquelles plataformes internacionals d’exportació, centrals de patents, plataformes de finançament o hòldings internacionals.
Però qualsevol expert conclou ràpidament que aquest esquema serveix per facilitar les elusions fiscals. Els models triangulars de deslocalització de beneficis d’activitats internacionals. Qualsevol expert internacional identifica ràpidament que el model de Saboya és una pràctica d’erosió de la base impositiva d’entitats estrangeres que entra en col·lisió directa amb el pla d’accions de l’OCDE per evitar l’erosió de bases i el desplaçament de beneficis, conegut internacionalment per BEPS (Base Erosion and Profit Shifting). Un posicionament de l’OCDE que va quedar molt clar des del 2013 amb la publicació del Pla d’accions BEPS.
És important deixar constància que molts vàrem avisar del disbarat que anava a fer Saboya sota el lideratge del Govern Martí. No és que la situació internacional hagi canviat ni que el 2015 ningú pogués preveure que el model fiscal de DA cauria estrepitosament. Em permeto recordar que el 27 de febrer del 2015 exposava a l’article A favor de qui hem de votar? la meva opinió sobre les incompatibilitats entre model de DA i la normativa OCDE i, concretament, amb el protocol de conveni sobre la doble imposició amb Espanya. M’hi referia a la reunió del G-20 i hi deia: “(...) l’informe del 10 de febrer del 2015 en el qual queda molt clar que ni l’OCDE ni el G-20 permetran que països com Andorra fem obertures econòmiques com la que ha dissenyat DA. És a dir, atreure empreses espanyoles, franceses o d’altres països per establir a Andorra una plataforma d’exportació, de forma que el benefici que hauria de fer l’empresa espanyola o francesa es transvasi a la filial andorrana subjecta a una fiscalitat inferior. L’OCDE i el G-20 confirmen el projecte BEPS de lluita contra aquestes mesures anomenades d’erosió de les bases de tributació i de transvasament de beneficis.” Una previsió que ara es compleix fil per randa.
Un avís al Govern de Toni Martí que es va repetir en seu parlamentària el 24 de setembre del 2015, quan es votava la ratificació del protocol del conveni amb Espanya. El conseller general Carles Naudi va advertir del conflicte entre els règims especials andorrans, la normativa BEPS i el protocol del conveni amb Espanya. Saboya es va atrevir a pontificar que el règim andorrà “no era una erosió de bases”, i es va quedar tan ample. I va reblar el seu discurs amb un temerari ja veurem: “... Si en el futur fa falta una adequació perquè hi ha una evolució, ja es veurà i ja es farà en el temps adequat. Les normes BEPS de Base Erosion and Profit Shifting ja diran una mica, ja marcaran càtedra, probablement com ha passat amb l’intercanvi, però avui en dia em sembla que és un argument que no s’aguanta.” El temps posa les coses al seu lloc i el que finalment veiem és que el model fiscal andorrà no estava homologat amb la normativa BEPS. Un fet que explica que cap empresa ben assessorada hagi vingut a Andorra i les poques que hi han establert alguna coseta hauran de patir la ja tradicional inseguretat jurídica posada de moda per DA.
La solució era, és i seguirà sent evident. Com fa anys que diem, es confirma que la solució per gaudir d’una diferenciació fiscal a Andorra, compatible amb les normes OCDE/G-20, sols pot anar per dos camins.
Primer camí: la via de les persones físiques, en lloc de les persones jurídiques. Es pot seguir el model de Mònaco, que no té IRPF per a les persones realment residents més de 183 dies al seu territori. És a dir, que tenen una normativa de residència realment exigent que obliga a viure realment a Mònaco més de 183 dies l’any i que legitima l’obligació tributària a Mònaco. I si Mònaco decideix que les persones que realment viuen a casa seva no tenen IRPF, la comunitat internacional no té res a dir-hi perquè no provoca cap deslocalització elusiva. Val a dir que aquest model ha donat a Mònaco una prosperitat econòmica i social que no té res a veure amb els nostres dèficits econòmics, socials i ètics.
Segon camí: la creació de zones lliures (free zones). Especialment per a empreses de recerca, desenvolupament i innovació que realment es creïn a Andorra. Unes empreses que tindrien zero paperassa i zero impostos, com passa a les free zones de Dubai, per exemple. Que ningú s’equivoqui, aquest model d’èxit no té res a veure amb l’obsolet model de l’agència Actua de deslocalització, que és incompatible amb la normativa BEPS. Us posaré un exemple. A Dubai s’ofereixen instal·lacions amb tot el que és necessari per fer prototips, plantes pilot o plantes demostratives com poden ser els anomenats design-labs o innovation-labs. En canvi, Actua dedica els diners a posar una obsoleta exposició estàtica de 200 metres quadrats a Caldea, en lloc de dedicar recursos a fer feina, a un centre d’implementació d’innovació.
O permeteu-me un altre exemple: les innovacions necessiten protegir-se amb patents. Andorra ha modificat la llei de patents i ho ha fet copiant malament un obsolet model legal espanyol. El resultat és que des de l’entrada en vigor d’aquesta obsoleta llei sols s’han registrat quatre patents. El gran problema és que Andorra no és membre del sistema internacional de patents (PCT). De manera que si una empresa andorrana vol registrar una patent internacional ha d’aconseguir un cotitular de la patent que sigui de fora d’Andorra. De forma que cap empresa s’instal·larà a Andorra per realment fer-hi recerca ni innovació.
Els fets demostren que després de tirar per terra els pilars econòmics d’Andorra amb l’argument que era necessari per bastir una meravellosa obertura econòmica, resulta que el model era incompatible amb la normativa OCDE. Que consti que el 2015 es va avisar del que passaria i ha passat.
L’anunciada confirmació que el model de Saboya era i és una quimera que enfonsa el creixement econòmic hauria de ser més que suficient perquè el poble sobirà andorrà fes net.
