Sabrina a París

Sabrina Fairchild, filla del xofer dels Larrabie, haurà de viatjar a París obligada pel seu pare, que desitja que oblidi en David, el fill petit de la riquíssima família de Long Island, que és un bala perduda. Sabrina està tan enamorada del cràpula que fins i tot intentarà suïcidar-se. Estem parlant de Sabrina, la pel·lícula que Billy Wilder va portar a la pantalla l’any 1954 amb guió d’Ernest Lehman, amb una exquisida Audrey Hepburn en el paper de Sabrina, Humphrey Bogart en el de Linus i William Holden en el de David.
I nosaltres tornarem a París per dues raons: la primera perquè, en escapar del nazisme l’any 1933, Billy Wilder, que es troba a Berlín, es refugiarà a la capital de França, on dirigirà la seva primera pel·lícula: Mauvaise graine. Hi viurà un any, perquè ben aviat volarà cap a Hollywood, on a partir del 1942 rodarà la resta de la seva producció, 26 obres en total.
A París trobarà Peter Lorre, Fritz Lang i Max Ophuls, jueus com ell que fugen de Hitler. Independentment de la primera filmació en llocs típics de la ciutat, Wilder tornarà anys més tard a la capital francesa per fer-hi dues peces més: Ariane, de nou amb Audrey Hepburn, aquesta vegada amb Gary Cooper, i Irma la Dolça, amb Shirley Mclaine i un Jack Lemmon que el mes de juny farà vint anys que ens va deixar.
Wilder havia estat guionista junt amb Charles Brackett a Ninotchka, dirigida pel seu gran referent, Ernst Lubitsch, on una impertèrrita comissària soviètica interpretada per Greta Garbo riurà per primera vegada a la pantalla en presència del vividor comte Leon d’Algou, un paper que ni fet a mida per a Melvyn Douglas.
Billy Wilder és un dels meus cineastes preferits al costat dels Lubistch, John Ford, Alfred Hitchcock, Orson Welles. Qui es deia a si mateix allò de: “Com ho resoldria Lubistch això?” col·laboraria amb Charles Brackett perquè en arribar als EUA amb prou feines xampurrejava l’anglès i més endavant iniciaria una nova etapa amb un dels guionistes més sagaços de Hollywood, IAL Diamond, amb qui el 1957 signaria Ariane, coneguda també com a Love in the afternoon.
A París, Sabrina hi voldrà aprendre cuina, però s’oblidarà d’encendre el forn o no se li inflarà el suflé. Els ianquis sempre han pensat que per saber de fogons s’ha de viatjar a França, particularment a París. Per la seva banda, la tímida Ariane, parisenca i filla d’un detectiu privat que encarna Maurice Chevalier, és una estudiant de violoncel que haurà d’enginyar-se-les per citar-se amb un playboy nord-americà que ocupa una luxosa suite del Ritz i que organitza saraus cada tarda amb músics zíngars que toquen Fascinació, una melodia ideal per atrapar el cor de les seves conquestes; vaja, el que aquí en diem un torero.
Irma la Dolça, de l’any 1963, ja és “una altra història”, com recorda sempre Moustache, un home que ha fet de tot i que regenta un bistrot al costat del mercat de Les Halles on es reuneixen els xulos de les meuques del barri. Aquí una professional del sexe i un gendarme bastant passerell viuran una rocambolesca història que el binomi Wilder/Diamond convertiran en una delirant comèdia.
Tinc debilitat per l’humor jueu, el de Groucho Marx, el de Mel Brooks, el de Woody Allen i el d’un llarg etcètera, i em fa riure molt una d’aquelles sortides que tenia Wilder: “Voldria viure fins als 104 anys i morir assassinat per un marit que m’enxampés al llit amb la seva dona”.
Resumint: hem gaudit un cop més París i hem homenatjat Billy Wilder, que ens deixava als 95 anys, no gaire lluny dels 104.