Un any més l’Auditori Nacional d’Andorra tanca la seva temporada, ho fa el dia 20 de maig amb un concert de Marc Parrot acompanyat d’Eva Armisén dibuixant, que és el que domina i
l’ha fet destacar dins del món de l’art, un espectacle familiar que de ben segur farà les delícies de petits i grans. El dia abans, el divendres 19 de maig, actua el Joan Dausà, aquest curiós músic català que ha anat fent via com diríem col·loquialment, a la seva bola, agafant el camí alternatiu i arribant a proposar-se omplir un palau Sant Jordi, ara que fa deu anys del seu primer èxit, Jo mai mai. Dos plats forts per tancar el que ha estat una temporada molt interessant, amb artistes llargament esperades al principat com ara la cantant francesa Zaz (sold out en cinc minuts), l’experimental Clara Peya i amb la presència andorrana de Quim Salvat i Marta Knight.
Però la novetat i gran encert d’aquesta temporada ha estat l’obertura del Foyer, la sala alternativa, la sala petita de l’auditori. Una remodelació acústica espectacular, ha donat la possibilitat de fer concerts en aquest espai, i aquest any ha servit per fer un experiment poético-musical en el qual he tingut el plaer de poder participar. Va ser dissabte,
amb Lluís Cartes i Albert Freixas, presentant el darrer disc del cantautor català, Poetes.
La veritat és que l’espai íntim, la disposició de les localitats i la increïble sonorització van fer que el concert fos màgic. Des de l’escenari es va crear un ambient de serenor i emoció com poques vegades havia sentit sobre un escenari.
A part d’aquest concert, al Foyer de l’Auditori se n’han fet un parell més, tots dos dins del mateix àmbit de la poesia i la música, Ajo&Mastretta per una banda i per l’altra la companyia andorrana ERA Arts escèniques que va presentar l’espectacle Soc un còdol.
Des de la meva banda de la barrera agraeixo l’esforç del ministeri per tenir en compte els músics i artistes del país. Ja fa molts dies que des d’aquestes pàgines reclamo que ens creguem els artistes del nostre país, així com ens creiem els esportistes, i que els donem oportunitats i els tractem com es mereixen, com probablement ja s’estigui fent en l’àmbit esportiu.
Arribar a l’elit, a qualsevol elit, és difícil, ja que a part del talent i l’esforç cal tenir la determinació i els diners per poder engegar i mantenir-te. I així com en el camp de l’esport, els que tenen la capacitat econòmica d’empènyer carreres estan més avesats a detectar-ne el talent, en el món de l’art sembla que els costa més. L’altre dia llegia un
twit de l’amic David Gálvez que anava en aquesta direcció, amb xifres que esgarrifaven.
Està clar que escombro cap a casa, però no per a mi. Ho faig per les pròximes generacions d’artistes, que puguin aparèixer a les nostres contrades. M’encantaria saber què cal fer perquè la llei de mecenatge atregui les empreses a fomentar l’art i no només l’esport. Què cal fer? Algú ho sap?
Sigui com sigui, aquí estem i aquí seguirem.