Les últimes notícies sobre l’empresa adjudicatària de l’estació de muntanya encampadana del Pas de la Casa - Grau Roig ens han posat en alerta sobre possibles fons d’inversió que n’obtinguin el control. Ja en el passat hi havia rumors sobre inversors xinesos o russos i ara s’ha parlat d’una societat americana.
Els titulars del dimecres 15 d’octubre al diari Expansión i als mitjans andorrans, que se’n feien ressò, anaven més enllà de simples rumors. I tant el soci majoritari de Saetde com el Comú van tardar a reaccionar per desmentir-ho.
Des de l’oposició al Comú d’Encamp hem volgut reflexionar sobre aquesta possibilitat, atès que un dels socis minoritaris va manifestar interès al Consell d’Administració de Saetde per vendre la seva part i en aquella reunió es va decidir demanar una valoració de les accions.
Davant d’aquest escenari, el Comú com a administració pública té diverses opcions.
Una és considerar el dret d’adquisició preferent establert al contracte de la nova concessió. Sabem que no és possible, pel valor que deuen tenir, comprar les accions de la família Viladomat, però en cas que finalment decidís vendre-les, el Comú en tindria prou amb menys d’un 16% (concretament, amb un 15,88%) per obtenir el control sobre Saetde, ja que actualment disposa de més d’un 34%. El Comú d’Encamp és el segon soci en capacitat d’accionariat i el que té més probabilitats d’exercir, o no, aquest dret de preferència.
Una altra opció, si les finances comunals no permeten exercir aquest dret (recordem, però, que encara no tenim la valoració de les accions), és aplicar la clàusula del contracte que preveu determinar la solvència tècnica i financera del comprador. En el comunicat del Comú ja s’apuntava aquesta possibilitat.
En qualsevol cas, nosaltres pensem que les administracions (tant el Comú com el Govern) haurien de prioritzar la inversió nacional en un sector estratègic com són les nostres muntanyes i l’activitat econòmica que s’hi desenvolupa, sigui l’esquí o altres activitats que s’hi puguin desplegar durant tot l’any. Caldria aplicar l’article de la llei d’inversió estrangera que preveu que, per adquirir més d’un 10% d’una societat pública, calgui l’aprovació del ministeri competent, i aquí també hi entraria l’acció del Govern.
Finalment, si hi hagués una oferta d’inversió estrangera sobre l’estació de muntanya més important d’Andorra, el nou soci hauria de ser molt bon coneixedor del sector i demostrar la capacitat tècnica prevista en el contracte. No seria desitjable per a ningú que un fons voltor estranger aprofités l’oportunitat d’adquirir una font de riquesa per al país, que es va revalorar amb la signatura d’un nou contracte de concessió per a 50 anys.
La situació actual del país, amb una crisi del poder adquisitiu i de l’habitatge que ha empobrit la classe mitjana i treballadora, és en gran part conseqüència d’una mala gestió de la inversió estrangera. Els socialdemòcrates no som proteccionistes, defensem l’obertura d’Andorra al nostre context internacional més proper, però cal fer-ho amb seny, previsió i planificació, i ara hem de tenir en compte tots els escenaris i prioritzar els més favorables a l’interès nacional.