Fa unes setmanes vaig parlar de Las Merindades, la contrada del nord de la província de Burgos que sortosament resta amagada entre l’interès que desperta per als turistes Santander i el País Basc. Durant la Guerra Civil, en aquesta comarca hi voltà el militar Antonio Sagardía Ramos (Saragossa, 1880) i la seva columna d’uns 800 voluntaris bascos, navarresos i castellans, la majoria falangistes. El militar, que arribà a general, i els seus homes es posicionaren en aquestes boniques terres per defensar-les de l’exèrcit fidel a la República que restava a Santander. Mentre durà la batalla per la conquesta d’aquesta ciutat per part de l’exèrcit franquista, la columna de Sagardía atemorí la regió amb tota mena de persecucions i assassinats extrajudicials contra civils de militància progressista i esquerrana, protagonitzant alguns dels episodis més macabres de la guerra.

Després de la conquesta de Santander, la columna de Sagardía s’integrà al cos de l’exèrcit de Navarra i prosseguí la seva particular guerra. La desfeta del Front de l’Aragó el 1938 estabilitzà la línia de guerra al bell mig de la comarca del Pallars, de fet la travessà pràcticament per la meitat del nord al sud. Sagardía hi continuà les seves accions macabres contra la població, comparables a la dels militants anarquistes que operaven a l’Alt Urgell i a la Cerdanya. Entre les prop de 70 víctimes civils de les matances ordenades per part d’aquest general hi havia força dones i nens. Sagardía proferí la tristament cèlebre frase “afusellaré deu catalans per cada home de la meva guàrdia que mori”. La seva truculenta mala fama encara perdura en la memòria de molts pallaresos. Es recorda amb el malnom del Carnisser del Pallars.

Aquest militar, que també es destacà per la seva simpatia amb els nazis, tot i haver nascut a Saragossa, era d’origen basc, amb unes arrels que penetraven en la tradició i la història d’aquest mil·lenari territori. Sagardía, prominent membre de la croada dels franquistes, era parent dels Sagardía-Goñi de la població de Gaztelu, al municipi de Donamaria. La majoria dels seus membres, la mare, que estava embarassada de set mesos, i sis fills, desaparegueren a principis de la Guerra Civil. Foren llençats per una colla de veïns a una sima o foranca. El general, que encara no havia protagonitzat els crims del Pallars, no pogué fer res per esbrinar el destí dels parents. Fa pocs anys que descobrien i retiraren les seves restes del fons de la cova. Un pacte de silenci entre veïns perdurà durant tot el franquisme i bona part de la democràcia. No es coneix encara el motiu de tan cruent assassinat. Darrerament s’està especulant que la seva parenta practicava rituals pagans. Deixem-ho aquí. Totes les guerres civils són cruels.
Si voleu sentir a parlar del Front del Pallars, el doctor en Història Oriol Riart Arnalot ens obsequiarà aquest divendres a les 20 hores amb una conferència a l’Espai Ermengol de la Seu d’Urgell organitzada per la Germandat de Sant Sebastià.