Hem de qualificar un salari que serveix per cobrir almenys algunes de les necessitats bàsiques de digne? De quina quantitat estaríem parlant? El mínim? Una mica més apujadet? 1.500 o 1.600 euros? Què passa quan la majoria dels mortals que guanyen això no poden pagar el lloguer d’un pis? Tenir un aixopluc forma part d’una vida digna, dic jo. L’altre dia vaig llegir a Facebook la petició d’una persona que explicava que els feien fora de l’habitatge i que no havien trobat res que baixés dels 1.600 euros i que volien, és clar, trobar alguna cosa més econòmica perquè, si no, un dels sous de la parella anava íntegrament a satisfer aquesta despesa. Però encara vaig més enllà. Què passa quan cap a finals de mes, sobretot, et trobes que t’has de fer una analítica o una ressonància i has d’avançar uns diners, més de 300 euros, el 75% dels quals et tornarà la CASS, però que no saps si més tard o més d’hora. L’únic que saps és que tu ho has de pagar sí o sí abans, la qual cosa motiva que qui decideix quan t’has de fer les proves mèdiques no és el metge sinó el pacient que sap com té la butxaca. Però... I l’estalvi? Ah, és que es pot estalviar?, es preguntava l’altre dia un amic. Doncs és molt complicat perquè a més de les necessitats bàsiques sempre hi ha imprevistos. Una peça del cotxe que diu fins aquí, unes ulleres que es trenquen o uns diners que has de posar de la teva butxaca perquè la caixa del negoci on treballes no quadra, i tu, treballadora del torn on es produeix la disfunció, en tinguis o no culpa, has de posar els diners que falten? Són situacions de la vida real, no d’un món imaginari. Ho dic per si algú es pensa que estic explicant una pel·lícula de ciència-ficció.
