Fa tot just uns dies que celebràvem la Setmana Santa i la Pasqua de Resurrecció i amb elles els sues costums i tradicions. Moltes ja no es fan i d’altres han canviat. De les que ja només viuen en la memòria dels més grans, els padrins, us voldria parlar avui d’una en concret: la del Salpàs, Salispàs o també coneguda com el Sal i Ous. Depenent de la parròquia eren conegudes per un nom o l’altre i eren celebrades en dies diferents.
El Salpàs era un acte en el qual el mossèn passava a beneir totes i cadascuna de les cases de la seva parròquia. Normalment es feia durant la tarda del Diumenge de Resurrecció o el matí del Dilluns de Pasqua, a excepció d’Andorra la Vella, que ho feien Divendres Sant, entre el Viacrucis i l’Ofici de Tenebres. Una Consueta del XIX així ens ho narra: “Lo Divendres: A 6 del matí lo Vicari fa lo Via Crucis, voltant la plassa, per a los que després no poden assistir-hi; a les 7 ½ fa lo pàrroco també per la plassa, portant-se lo Sant Crist i la Dolorosa. Després de feta la funció es costum de fer lo Salispás per tota la vila, perquè fins a migdia hi ha temps suficient per a dita cerimònia i se trova gent en totes sas casas”.
El cas de la capital era excepcional i únic. A les altres parròquies, sobretot les més altes i a les que tenien més Veïnats o Quarts, el Dilluns de Pasqua era el dia idoni. De bon matí, a sol llevant, una vegada les campanes havien tocat el Toc d’Oració del matí, el rector de la parròquia, sortia de casa seva amb la mula engalanada amb flors i cintes i, a les seves espatlles carregant els àrguens (bastidor format per quatre barres cilíndriques paral·leles unides per llurs extrems amb dos llistons transversals i que, fermat al bast de l’animal, serveix per a transportar palla, garbes, etc.) Acompanyant aquesta parella van un parell o tres d’escolanets, i a peu, tota la comitiva, pujaven fins al llogaret més allunyat de la seva jurisdicció. Per exemple, per arribar de Canillo a Soldeu es podien tardar unes tres hores.
Una vegada arribats al nucli, els escolanets ajudaven el mossèn a revestir-se i treien dels àrguens tots els elements necessaris per al ritual: un calder d’aram (coure) que emplenaven d’aigua de la font més propera, l’hisop (objecte emprat per a fer les aspersions amb aigua beneita, consistent en un manoll de pèls lligats al cap d’un mànec o en una bola buida amb forats que porta una esponja a dins i va fixada a l’extrem d’un mànec) i finalment la sal. El mossèn beneïa solemnement la sal tal com marcava el Ritual Romà i els escolanets encenien les atxes (ciris grans i gruixuts) tot fent sonar rítmicament una campaneta per tal d’anunciar la seva presència. La gent els sortien a rebre a les portes de la casa i tots els membres de la família saludaven amb gran reverència la comitiva. El mossèn es mullava els dits amb la sal i l’aigua i feia una espècie de pasta que empegava en forma de creu les tres llindes de la porta de casa.
Fet això, amb l’hisop aspergia l’aigua beneita a la casa i la família. Si hi havia algun animal malalt, li donaven, per tal de guarir-lo, una mica d’aquesta pasta de sal beneïda. També era costum de donar un glopet d’aigua beneïda als més petits de la casa per tal d’enfortir-los i protegir-los contra qualsevol malaltia.
Una vegada s’havia beneit la primera casa, els escolanets li demanaven a la mestressa una mica de palla neta que servia de coixí i la posaven a dins dels àrguens per tal de poder ficar-hi els ous que avui rebrien (en concepte d’agraïment per la benedicció de la casa i per la visita), i que aquests no es trenquessin en tot el trajecte.
Com que els pobles eren molt petits i tothom es coneixia i hi tenia família, les cases convidaven el mossèn a esmorzar i a compartir una estona distesa i després dels rigors de l’hivern i de la dura Quaresma, tot prenent una mica de mona (coca amb un ou al damunt) cafè i mistela. Moltes vegades, abans que el mossèn se n’anés a una altra casa, les padrines li demanaven que els beneís una gibrelleta d’aigua per tal de guardar-la a la casa per un cas d’extrema necessitat i també per a realitzar una altra curiosa tradició de casa nostra: L’Oració de la Xinxa.
Com que els dies de Setmana Santa no es podia escombrar ni rentar la casa, ho feien el dia del Salispàs amb l’objectiu de foragitar els insectes i xinxes que s’amagaven als racons de la casa, per fer-ho ruixaven tota la casa amb aquesta aigua beneïda i a cop d’escombra amb devoció anaven recitant: “Xinxe, xinxe surt del forat que Nostre Sinyó ha resucitat”.
